Cap a 1980 Juana Francés abandona la crítica social per a adentrarse de nou en l'abstracció evocant, amb subtils referències, cometes i paisatges submarins. Una espècie de viatge, des del fons del mar fins al cel, amb el cercle i el rectangle com a figures geomètriques essencials. Són obres sobre paper en les quals el moviment i el color esclaten en harmonia lírica amb clara vocació de transcendència.
Este camí de plenitud i maduresa quedarà truncat definitivament per la mort de Pablo Serrano, el seu company, en l'any 1985. Juana torna aleshores als llenços de gran violència gestual i càrrega matèrica, foscos i dramàtics espais siderals on es reflecteix el dolor i que es relacionen amb les primeres pintures informalistes de l'artista alacantina.
