Darrere del mur hi ha sol

Enfront del que pot pensar-se, la col·lecció d'art contemporani del Museu de Belles Arts de València, -o almenys el seu nucli inicial- no va ser una acumulació desordenada de donatius o llegats, sinó una proposta rigorosa i molt pensada de la direcció del museu a partir de 1967, que va poder dur-se a terme per una sèrie de circumstàncies afortunades que van permetre, en una època d'absoluta carència a València de centres estables que exposaren obra dels artistes més significatius, estructurar en una sala del propi museu més que una juxtaposició d'individualitats, un plantejament objectiu de les tendències en les que es movien en aquells anys els artistes valencians més representatius.

Això es va fer fonamentalment per no deixar truncat el ric desenvolupament històric dels fons del museu, que s'havia vist interromput en la segona meitat del segle XX per molt diversos motius, tant conceptuals com històrics, polítics o estètics no tant imputables al museu com a la pròpia situació de la societat valenciana.