Espais de resistència reuneix una sèrie d'obres que tenen en comú buscar espectadors crítics. Qüestionant la realitat social i política, la societat de consum, els mitjans de comunicació, la publicitat, la ciutat, l'espai públic i la presència del poder i els seus mecanismes d'inclusió i exclusió social, aquests artistes plantegen obres incòmodes, àcides, provocatives… Una proposta transversal on el procés de creació artística es converteix en la pròpia obra o que construeix i deconstrueix una realitat fragmentària. A través de nous formats, llenguatges, suports i tècniques contemporànies, vídeo, fotografia, instal·lació, programes informàtics o fins i tot a través de la vella pintura, les obres mostrades reclamen sempre un espectador actiu i compromès. Hereves de les pràctiques conceptuals desenvolupades a Espanya, especialment a Catalunya i Andalusia en els anys 60 i 70 i amb una forta càrrega lingüística, aquestes obres dibuixen un paisatge de transgressió dels comportaments artístics que arriba a desmaterialitzar l'art o a construir-lo amb arxius, documents, fragments d'imatges, objectes quotidians, materials pobres com la pols o les colilles, cachivaches estranys que adquireixen altres significats.L'art funciona així com a resistència. Els artistes contemplen el seu procés creatiu només des de la transcendència social, des de l'enfrontament al poder, però també des de la paradoxa, l'humor o la ironia. L'art com a denúncia però també com a forma de canviar el món. La pràctica artística es converteix en l'única arma de supervivència.