El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta les obres de Pablo Picasso, Luis Fernández i Julio González, dipositades en el MACA per Florencio Martín, hereu d'Eusebio Sempere, que poden gaudir-se des del dia 25 de juliol de 2017.
Es tracta d'unes obres significatives que mostren la importància dels fons que l'artista alacantí va reunir amb la intenció d'acréixer la Col·lecció Art Segle XX, però que lamentablement mai van arribar a este museu. Es ara, amb este dipòsit, una oportunitat inmejorable per a complir amb la seua intenció.
Estes peces acompanyen en l'espai les esplèndides obres de Julio González, Juan Gris i Pablo Gargallo que posseeix la Col·lecció Art Segle XX. Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins (França), 1973)
Un dels majors artistes del segle XX, que va participar en nombrosos moviments artístics.
Picasso recorre en nombroses ocasions a El Greco, un dels seus pintors preferits, en un retorn a les seues arrels espanyoles. Picasso admirava "L'enterrament del Comte d'Orgaz" d'El Greco, quadre al qual va dedicar un llibre que va compondre entre 1957 i 1959. Un monumental llibre que Picasso il·lustra amb la seua pròpia poesia basada en la seua vida i en la seua Andalusia.
Es tracta d'un llibre il·lustrat per Pablo Picasso, un dels més importants dins de la seua producció. La publicació consta d'un pròleg i text de Rafael Alberti i 12 aiguaforts i un gravat a burí. El text del volum està datat en 1939, manuscrit pel propi Picasso en litografia de colors i s'acompanya dels aiguaforts i la punta seca. El llibre mostra el coneixement que Picasso tenia de les tècniques del grup d'André Breton i prova d'això és l'escrit automàtic que s'edita en facsímil acompanyant la sèrie de gravats, una experiència surrealista del Comte d'Orgaz on l'erotisme i la pornografia són temes recurrents: escenes exòtiques, escenes de circ o escenes al·legòriques impregnades d'erotisme.
"S'inclou en L'Enterrament del Comte d'Orgaz este gravat al burí que data de 1939, i que, d'acord amb la tècnica, però també amb el sentiment picassià d'eixe temps, mostra una rigidesa i intensitat lineal molt característiques. La idea d'incloure eixa estampa en el llibre li va venir a Picasso del text que va gravar al burí harmonitzant lletra i dibuix. Es un breu fragment, però les seues característiques d'estil preconizan ja el que distingeix els desatats paràgrafs de l'Enterrament, amb el seu desdeny de la lògica i fins i tot de l'ortografia, si és que no es tracta d'un gust per a vulnerar-la obertament. Per tant, este gravat que uneix text i dibuix, i que va sorgir com a pura expressió d'un moment líric, indeterminat potser, passa a enriquir els exemplars del novè volum de les Edicions La Cometa."
Text explicatiu sobre el gravat al burí inclòs en L'Enterrament del Comte d'Orgaz, editat i estampat per l'Editorial Gustavo Gili, S.A. De Barcelona en 1969. Luis Fernández (Oviedo, 1900-París, 1973)
Estudia en l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Es trasllada a París on entra en contacte amb els moviments artístics d'avantguarda. Allí coneixerà a artistes com Lipchitzi, Braque, Ozenfant, entre altres i als espanyols Joaquín Peinado, Francisco Bores, Julio González i Picasso. Estos artistes li donaran l'oportunitat de conéixer i treballar els diferents ismes artístics de les avantguardes: cubisme, purisme, neoplasticisme als quals seguirà més tard el surrealisme. La seua obra evolucionarà progressivament cap a un món més personal i hermètic.
Este dibuix preparatori confirma els trets arquitectònics i geomètrics que l'artista ha estudiat amb deteniment les diferents relacions entre les parts, servint-se de recursos geomètrics per a crear figures de forta intensitat.
Igual que l'original, la imatge s'apoia sobre el número tres: tres colls, tres mentó, tres narices, ... tres caps, d'esta manera la central es serveix parcialment dels elements dels dos laterals. Tres caps constituïts rítmicament, arquitectònicament: els arcs ciliars apareixen sostinguts per les columnes que són la nariu, i estes s'apunten en els llavis de la boca, s'adornen amb els arcs dels lòbuls nasals i destaquen amb les esferes dels tres mentó. El ritme s'estableix en la verticalitat de tots estos motius però també en la superposició horitzontal d'arcs, cercles i rectes.
Julio González (Barcelona, 1876 – Arcueil (França), 1942)
Julio González està considerat com un dels grans noms de l'escultura moderna. Es va formar com a artesà en la metallisteria artística que el seu pare tenia a Barcelona. A París, ciutat a la qual es trasllada amb la seua família, entra en contacte amb artistes espanyols com Gargallo, Sabartés, Hugué i Picasso. Però va ser el contacte amb Picasso, amb qui va col·laborar entre 1928 i 1932, el que li va permetre reparar en les possibilitats que tenia el ferro per a l'escultura. El seu treball amb el ferro, amb el qual va crear un llenguatge propi, ha estat valorat com una de les aportacions més valuoses de les avantguardes dels anys trenta, encara que només va dedicar una dècada de la seua vida a la creació amb este metall.
En les seues escultures els seus antecedents els trobem en les obres de Pablo Gargallo, l'espai forma part de la mateixa obra, iniciant un camí que després van seguir molts altres escultors com David Smith o Eduardo Chillida. El propi González va aplicar el terme "dibuixar en l'espai" a una part de la seua obra, la que va realitzar amb barra o varilla de ferro.
Les escultures filiformes o lineals –el que ell mateix denominava dibuixar en l'espai–, les testes volumètriques o les figures biomòrfiques són el resultat d'un treball de gran rigor tècnic i conceptual que li obriria les portes al reconeixement com un dels grans escultors del segle XX.
Màscara és una aquarel·la realitzada per Julio González en 1940 que pertany a una sèrie d'estudis per a màscares de caràcter geomètric. L'artista pren el seu propi retrat com a model per a treballar i modificar les proporcions i trets del seu rostre portant-los a una reordenació abstracta.
Esta és una serigrafia de l'aquarel·la realitzada per González, estampada per Eusebio Sempere i Abel Martin per a l'exposició que va tindre lloc en l'Ateneu de Madrid en 1960 sobre Julio González.
