El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta les obres de Julio González dipositades en el MACA per Florencio Martín, hereu d'Eusebio Sempere. Es tracta d'unes obres significatives que mostren la importància dels fons que l'artista alacantí va reunir amb la intenció d'acréixer la Col·lecció Art Segle XX però que lamentablement mai van arribar a este museu. Es ara, amb este dipòsit, una oportunitat inmejorable per complir amb la seua intenció. Estos dibuixos de Julio González acompanyen les esplèndides obres que posseeix la Col·lecció Art Segle XX: "Montserrat criant nº 2"; "Nature morte"; "Petit masque aéré" i "Petite maternité assise", ampliant la visió que té el Museu d'este artista. Julio González (1876-1942) Julio González està considerat com un dels grans noms de l'escultura moderna. Es va formar com artesà en la metalisteria artística que el seu pare tenia a Barcelona. El seu treball amb el ferro, amb el qual va crear un llenguatge propi, ha sigut valorat com una de les aportacions més valuoses de les avantguardes dels anys trenta, encara que només va dedicar una dècada de la seua vida a la creació amb este metall. González va començar a treballar el ferro a finals de la dècada dels vint, quan tenia ja més de cinquanta anys, i encara que ja havia treballat el metall per a crear joies i diversos objectes decoratius va ser llavors quan va començar a realitzar xicotets relleus en coure repujat i, més tard, a experimentar amb xicotetes planxes, creant caps i figures de dona. Va ser el contacte amb Picasso, amb qui va col·laborar entre 1928 i 1932, el que li va permetre reparar en les possibilitats que tenia el ferro per a l'escultura. L'artista malagueño, li va demanar en 1928 col·laboració tècnica en la creació d'una sèrie d'obres de ferro, entre elles una escultura per a un monument en homenatge a Apollinaire i Femme au jardin. Els seus orígens artesans, el coneixement de les possibilitats que li oferia el ferro, junt a una gran llibertat imaginativa i a la sensibilitat pròpia d'un gran artista, li van permetre crear un llenguatge nou, molt personal. Es va incorporar a l'avantguarda amb noves i potents formes escultòriques i un llenguatge propi, qualificat d'abstracte, que va tindre com a objectiu essencial el matrimoni entre formes i espai. En les seues escultures, l'espai forma part de la mateixa obra, iniciant un camí que després van seguir molts altres escultors com David Smith o Eduardo Chillida. El propi González va aplicar el terme "dibuixar en l'espai" a una part de la seua obra, la que va realitzar amb barra o varilla de ferro. Les escultures filiformes o lineals –el que ell mateix denominava dibuixar en l'espai–, les testes volumètriques o les figures biomòrfiques són el resultat d'un treball de gran rigor tècnic i conceptual que li obriria les portes al reconeixement com un dels grans escultors del segle XX.
