Pocs arquitectes hi ha en la província d'Alacant durant la segona meitat del segle XX la seua obra ha tingut tanta fortuna professional i crítica. A una capacitat de projectació extraordinària se li uneix des del primer moment la possibilitat d'executar grans encàrrecs amb un fort impacte urbà que, gràcies a la promoció de les capes més cultes de la burgesia industrial ilicitana, les institucions públiques i l'Església, contribuïren a la definició de la moderna ciutat d'Elx.
Ha sigut president del Patronat del Misteri d'Elx (1988-1998), professor de la nova Escola d'Arquitectura d'Alacant i vocal del Col·legi d'Arquitectes. La seua activitat com a arquitecte ha sigut llarga i intensa, propiciada per la prematura mort en accident de trànsit el 1968 del seu pare, l'arquitecte Antonio Serrano Peral. Sap utilitzar la seua joventut i capacitat creadora per a portar un estudi que, amb nombrosos encàrrecs i obres deixats per aquell sense terminar, comptava amb la col·laboració d'excel·lents delineants i aparelladors, tenia un arxiu professional ben sistematitzat i una cuantiosa biblioteca d'arquitectura. La incorporació al mateix del seu germà Andrés i el seu nebot Antonio (i, posteriorment, dels arquitectes Fernando Valderrama i Beatriz Serrano), en unes dècades de gran activitat constructora a Elx, intensificà les seues possibilitats, desenvolupant una arquitectura arrelada en l'Escola de Madrid, però relacionada, quelcom eclècticament, amb la coetània desenvolupada a Europa. PREMI A LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL 2023
Un arquitecte centrat en la seua ciutat
Pocs arquitectes hi ha en la província d'Alacant durant la segona meitat del segle XX la seua obra ha tingut tanta fortuna professional i crítica. A una capacitat de projectació extraordinària se li uneix des del primer moment la possibilitat d'executar grans encàrrecs amb un fort impacte urbà que, gràcies a la promoció de les capes més cultes de la burgesia industrial ilicitana, les institucions públiques i l'Església, contribuïren a la definició de la moderna ciutat d'Elx.
Ha sigut president del Patronat del Misteri d'Elx (1988-1998), professor de la nova Escola d'Arquitectura d'Alacant i vocal del Col·legi d'Arquitectes. La seua activitat com a arquitecte ha sigut llarga i intensa, propiciada per la prematura mort en accident de trànsit el 1968 del seu pare, l'arquitecte Antonio Serrano Peral. Sap utilitzar la seua joventut i capacitat creadora per a portar un estudi que, amb nombrosos encàrrecs i obres deixats per aquell sense terminar, comptava amb la col·laboració d'excel·lents delineants i aparelladors, tenia un arxiu professional ben sistematitzat i una cuantiosa biblioteca d'arquitectura. La incorporació al mateix del seu germà Andrés i el seu nebot Antonio (i, posteriorment, dels arquitectes Fernando Valderrama i Beatriz Serrano), en unes dècades de gran activitat constructora a Elx, intensificà les seues possibilitats, desenvolupant una arquitectura arrelada en l'Escola de Madrid, però relacionada, quelcom eclècticament, amb la coetània desenvolupada a Europa.
Arquitectures públiques de qualitat
A Elx realitza: el Col·legi Públic El Palmeral (1969), a base de pavellons aïllats, amb una gràcil estructura metàl·lica vista i blocs de formigó blanc vistos, en un dels cèlebres horts de palmeres; el conjunt residencial-comercial Caserna Vella (1971-1976), centrat per una plaça pública, amb els seus movits volums italianitzants i la seua torre en cantonada, acabats en cridaneres colors blanc, blau i granat, que canvià la toponímia, ara coneguda com a Pisos Blaus; dos edificis comercials i d'habitatges en la Glorieta (1973), amb delicats paraments en marbre rosa entregats a una estructura metàl·lica vista que recorda el neoliberty milanés i les prairie houses de Wright; diversos col·legis realitzats com a arquitecte escolar i vocal de la Junta de Construccions, entre ells el Candalix, resultat de rehabilitar una antiga fàbrica de calçat (1985), el Miguel de Cervantes (1979), premiats pel Col·legi d'Arquitectes, la guarderia de la CAM (Premi Palas Atenea 1984), i altres, formalitzats amb diversos models que repeteix intel·ligentment; el mercat del Pla de Sant Josep (1974), peça brutalista, única en la província, lamentablement enderrocada.
Són també molt destacables les seues restauracions com el Ajuntament (1970-1980), la basílica de Santa Maria (1980-1997), l'ermita de Sant Sebastià, el palau d'Altamira per al Museu Arqueològic (1980-2009), els banys àrabs i l'Asil de vells.
El Museu d'Art Contemporani d'Alacant les col·leccions del qual estan formades per obres realitzades fonamentalment en el segle XX. Comprenen des de les anomenades avantguardes fins a quants plantejaments i manifestacions plàstiques es realitzaren en les dècades de la segona meitat de la passada centúria. Estan plasmades sobre diferents suports i materials, amb dimensions i tècniques diverses. Al seu torn, les exposicions temporals estan relacionades amb aquests fons i permeten ampliar o aprofundir en alguns aspectes de cronologia coetània. No obstant això, de les col·leccions permanents i d'aquelles manifestacions temporals l'arquitectura contemporània queda absent.La pròpia arquitectura del MACA, un projecte creat i dirigit per l'Estudi Sancho Madridejos és un hermós edifici de gran eficàcia funcional. La projecció sincopada d'espais horitzontals i verticals estableix un ordre formal basat en la geometria i la textura dels materials empleats en la construcció, al temps que descobrix una mena de tensió resolta pel recorregut cenital de la llum, una mena d'espiritualitat "sentida" més emocional que real.El MACA proposa en format de conversa, uns encontres entorn de l'art i l'arquitectura al voltant de la taula de l'arquitecte. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de gener a maig de 2015. Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partícips en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a model, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot això amb la fi última de comprendre i apressar de alguna forma, l'espai construït. La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), servix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material de les maquetes per a poder recórrer mentre somiem, l'espai imaginat.
