Art en una terra baldía

Els finals de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial proposen mons antagònics, escenaris radicalment diferents, però ambdós han de construir-se sobre una terra baldía; en el dolor, en les ruïnes i els escombros materials i ètics que produeix la destrucció absoluta de la guerra. I ho fa en condicions vitals complexes: en l'exili, en l'emigració, en la repressió.

Les dos postguerres van suposar una cesura radical per a la història de la cultura. En l'Espanya de la dictadura, el projecte estètic imaginat des de la Falange tractarà de reduir la cultura a propaganda d'estat, trencar amb els experimentalismes de les avantguardes i retornar a un cert academicisme articulat des de la idea de lo nacional i lo catòlic. En els anys cinquanta la necessitat de legitimació internacional del Règim buscarà seguir instrumentalitzant la cultura, però des d'un acostament a llenguatges més contemporanis. Això sí, sense perdre les essències de «lo espanyol i lo catòlic». En la resta del món, abatut després de la guerra i els seus espants, la ruptura amb les avantguardes anteriors vindrà de la inquietant pregunta sobre la relació entre civilització i barbàrie. En ambdós casos els totalitarismes, la violència o la misèria cultural van obligar a nombrosos artistes a emigrar, a exiliar-se, i a treballar a la intempèrie. Però el seu viatge va enriquir singularment aquells territoris que els van acollir.

Constituïda fonamentalment per obres pertanyents a la col·lecció de l'IVAM, aquesta exposició assaja una lectura en la qual més que les diferències d'estil es contemplen les continuïtats, les semblances, els ecos mutuos, l'esforç compartit, quan la trama dels esdeveniments històrics és tal que resulta absolutament determinant en les decisions poètiques, discursives, formals o estilístiques; en la mirada i el pensament de la humanitat sobre si mateixa