Ana Teresa Ortega és Premi Nacional de Fotografia de 2020. El jurat ha reconegut una de les artistes que més ha contribuït a fer de la fotografia una forma d'art contemporani. La seua obra està guiada per una voluntat indagatòria dels límits i possibilitats del mitjà fotogràfic com a llenguatge híbrid, que dialoga amb la tridimensionalitat i en constant reflexió.
El seu treball alliberà la fotografia de la funció documental que fins als setanta dominava en el mitjà. Els seus primers treballs experimentaren des de la retòrica visual amb el suport i l'ús del muntatge, sobretot amb les seues fotoescultures dels anys 90. En les primeres dècades dels 2000, Ortega entén la fotografia com a eina de construcció de la memòria i història col·lectives i les seues imatges invoquen un temps altre en què el passat oblidat i la història que no fou, poden comparèixer.
És el que succeeix en Pensadors (2002), on el pensament sobre l'herència intel·lectual del segle XX i la seua transmissió, es fan imatge. A partir d'un joc entre instal·lació i fotomuntatge, es fotografien projeccions de rostres d'escriptors sobre espais arquitectònics buits. Les imatges mostren aquests retrats, extrets d'enciclopèdies, sobre façanes, murs interiors, passadissos o en buits de portes i escales: el rostre agigantant de Walter Benjamin es talla a la cantonada d'una fàbrica; la mirada d'Ángel Valente s'enquadra entre pilars de ciment; Joyce pareix suspirar, meditabund, llarg com una persiana.
La sèrie compta amb 24 imatges de retrats projectats, de la Z de Zambrano fins a la A d'Arendt, i conforma un alfabet invers de l'llegat intel·lectual del segle, amb una peculiaritat, tots els retrats pertanyen a pensadors exiliats: Escriptors reacis a l'ambient social, polític i cultural de la seua època, que veren en l'escriptura el lloc i refugi on expressar el seu descontentament amb el món. Els seus escrits compromesos reflecteixen la llibertat, la intel·ligència i l'esperança i les seues diferents concepcions del món hui romanen vives en la nostra memòria.
Les fotografies es prengueren en espais suburbans, perquè parlen d'un pensament en els marges, metàfora del confinament físic o psicològic que tots patiren. Es tracta de pensar l'exili. No de fer tornar qui se'n fou –potser mai estiguera present–, sinó d'invocarlo en tant que perdut. I fer-ho a través de fotografies de fotografies projectades d'una tercera fotografia que és el retrat enciclopèdic, amb una reflexió sobre la petja: les fotografies, en tant que impronta de llum, són la petja i conformen el rastre d'allò exiliat en la memòria: un exili de llum. Mirar la mirada de Valente, Joyce i Benjamin i pensar la seua petja. Com si el passat no estiguera mort. Com si ni tan sols fora passat.
Esta obra pertany a la Col·lecció Art Contemporani de la Generalitat Valenciana. Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, a la vegada que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el vostre món més pròxim.
