Com a tercera exposició de la sèrie Tot Paisatge és ficció es presenta l'obra d'Ángeles Marco, una de les principals figures responsables de la renovació del panorama de l'escultura espanyola des dels anys 80. Va pertànyer a aquesta generació que va transformar la plàstica escultòrica i que es va denominar Nova Escultura Espanyola juntament amb artistes com Juan Muñoz, Jaume Plensa, Susana Solano, Eva Lootz, Miquel Navarro, Cristina Iglesias, Txomin Badiola, Pello Irazu, Sergi Aguilar, etc.
El minimalisme, el constructivisme i l'art conceptual són algunes de les influències que es rastreja en les seues instal·lacions i escultures, agrupades en sèries que aborden distintes metàfores i sobre les quals l'artista torna una i altra vegada. Empra preferentment el ferro i ocasionalment, altres materials com la goma, la cera o el vidre. Els sentiments de soledat i angúnia donen alè a les seues peces i instal·lacions, proveïdes d'un particular sentit narratiu.
La sèrie Salt al buit i El trànsit és una de les més representatives de l'artista valenciana i defineix el seu caràcter experimental. L'artista adopta tractaments i recursos de distintes tècniques, directament trasvasades del món de l'enginyeria industrial al quefer escultòric. Dominava tècnicament l'ofici per a dedicar-se a la investigació artística. Salt al buit és la postura que Ángeles Marco adopta davant la realitat. La seua angúnia és literalment una sensació d'infinita llibertat en l'espai. Els seus "salts al buit" són conseqüència d'eixe vèrtig de la llibertat. L'angúnia és la presència continuada de la nada: la suor freda d'estar dret al vora d'una finestra, el gojós terror de la caiguda.
El trànsit és el segon tema recurrent de l'artista. El pas d'un lloc a un altre, d'un estadi a un altre. Són imatges de passadissos, ponts, escales, passatges, callejons… Però també el trànsit d'un estat químic a un altre o, fins i tot, el camuflatge que pretén fer invisible una presència. La transició com a escalofriament, un moviment d'obscuritat a obscuritat.
