L'exposició titulada Joan Miró i Joan Baixas. Mori el Merma en Alacant,
organitzada pel MACA i el Consorcio de Museus de la Generalitat, no hubiera sigut
possible sense la cessió de les obres de la Diputació d'Alacant, Fundació Miró, Barcelona;
Fundació Pilar i Joan Miró, Palma; Es Baluard, Palma; Arxiu Catalá Roca, COAC, Col·legi
d'Arquitectes de Catalunya i Arxiu Municipal d'Alacant.
Història d'una representació
Mori el Merma va ser un espectacle teatral de la companyia Teatre de la Claca dirigida per
Joan Baixas i Teresa Calafell amb decorats, màscares i grans titelles o ninots
dissenyats i pintats per Joan Miró. Durant diversos mesos, Miró va col·laborar en el disseny dels
personatges construïts en tela i goma espuma pel grup i en març de 1977, en el
propi taller de La Claca i com un membre més del grup, va procedir a pintarlos i
decorarlos. Després de mesos d'assajos, l'obra es va estrenar primer a Palma de Mallorca, en el
Teatre Principal i després, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de juny de 1978.
En els primers dos anys, des de 1978 a 1980, es va representar dins del Festival
d'Automne en el Centre Pompidou de París, en els Riverside Studios de Londres, en la
Fundació Maeght de Saint Paul de Vence o en la Sala Olympia de Madrid.
La importància de Mori el Merma en la producció de Joan Miró és capital: no és una més
de les seues incursions en l'escena teatral, un aspecte artístic pel qual sentia autèntica
passió. Es tracta de la representació del personatge d'Ubú que Miró associa al general
Franco. Joan Miró concebia al dictador com l'encarnació de les tenebres, la mà de
ferro de l'Espanya més negra, la força sinistra que sembrava de sal els territoris
on havia de créixer la llibertat. El personatge d'Ubú que Miró desenvolupa plàsticament a
través d'una sèrie de dibuixos i de tres carpetes de litografies, puja a escena amb l'obra
de Mori el Merma que recull el seu ideari polític transversalment banyat de surrealisme.
La història dels ninots de Mori el Merma en Alacant és complicada però appassionant.
Quan en 1980, La Claca va desmontar l'obra per a acometer una nova etapa, Miró va accedir a que es venen els decorats inicials, part dels quals van ser dipositados en la
Fundació Miró de Barcelona i una altra part, gràcies a les gestions de l'artista alacantí
Eusebio Sempere, es van adquirir per la Diputació d'Alacant amb el propòsit de
completar la Col·lecció Art Segle XX. Mentre tant, els decorats van ser exposats en
1980 en el Museu de l'Assegurada, no sense friccions entre l'artista i l'Ajuntament
com recull la premsa. Després de catorze mesos d'exposició van ser desmuntats i
emmagatzemats en cistells de vímet que es van retirar en 1988 per la Diputació, on es
van conservar des de llavors. Mai més van tornar a exposar-se.
Esta mostra que presentem ha sigut possible gràcies a la col·laboració de totes les
institucions implicades, de la voluntat de posar en valor esta fascinant història sobre els
ninots, màscares i decorats per Joan Miró i el grup de Teatre La Claca, i de
recuperar per a tots, una més de les gestions realitzades per Eusebio Sempere en
benefici dels seus conciutadans. Els ninots, màscares i material escènic han sigut
restaurats per l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de la Generalitat. Joan Miró, Ubú i el teatre
Pintor de poetes com ho va definir Joan Brossa, Miró va mantenir una estreta relació amb la
literatura, especialment amb la creació poètica de la seua època, amb els poetes i escriptors
vinculats amb l'avantguarda que li atrauen pel seu afany d'experimentació i pel seu
caràcter rebel i inconformista. Des d'esta òptica cal entendre la seua sintonia amb els
surrealistes amb els quals s'identifica molt prompte, a la seua arribada a París en els anys 20. El
surrealisme li obri les portes d'un imaginari que va fer seu i li dotava de certa idea
de rebel·lió que no abandonarà mai. En eixa búsqueda de la transgressió, Miró va sentir
autèntica fascinació per l'obra d'Alfred Jarry i per la seua famosa obra teatral Ubu roi. El
personatge d'Ubu, recreat mil vegades pels artistes del segle XX, és la personificació de
la tiranía del poder, vulgar i sanguinari, que encarna la corrupció i el despotisme. "Ara
tot el món ho veu clar que el que Alfred Jarry va imaginar era en realitat Franco i els
seus. Esta és la raó per la qual Ubú m'ha fascinat durant els anys del franquisme i
és la raó per la qual l'he dibuixat tantes vegades". I així va ser, el tema li interessava i
va treballar una i altra vegada sobre ell. El resultat plàstic: dibuixos, escultures i tres llibres amb
litografies editats en 1966, 1971 i 1975 (Ubu roi, Ubu aux Baléares i L'Enfance d'Ubu) que van ser estímul directe per a l'argument i els elements escènics de l'obra de
teatre Mori el Merma, espectacle que en 1978 tancava el cicle d'Ubú en l'obra de Joan
Miró. La passió de Miró per l'escena és un tema posat de manifest en exposicions i
estudis però no tan conegut pel públic general. Per al món teatral va dissenyar
vestuari, personatges, cartells i espectacles de dansa. Li fascinava el tema de la
representació i creia en el gran teatre del món on tot cobrava vida. "El teatre es
fa i no queda res, això és fascinant. L'obra d'art pot desaparèixer, això no
importa però ha de haver deixat les seues llavors en la terra". En 1975, Joan Miró
va proposar al grup de Teatre La Claca una col·laboració més allà de pintar una parella de
titelles o cabezudos; volia participar en el disseny i posta en escena d'una obra de
teatre, Mori el Merma (el títol arribaria després) en el que va acabar per convertir-se en el
últim gran projecte de la seua vida. Miró volia implicar-se atret pel llenguatge teatral en
un espectacle complet i va sentir des del principi un interès appassionat per este treball
en comú. Fonamentalment per tres raons. Primer perquè la intervenció plàstica
que li sol·licitaven versava sobre la seua pròpia obra i se la plantejava com un repte de
experimentació plàstica. En el nivell teatral, Miró participava de la idea d'un teatre
poètic, no necessàriament vinculat a la paraula i amb fortes arrels populars
manifestades en festes i carnavals. I per últim i com a raó fonamental, Miró
col·laborava així, en un moment tan delicat com 1976-1977, en la lluita contra la
intolerància i els abusos del poder, a exorcitzar els miedos, a rematar als agressors i els seus
adeptes que havien fet presoners les idees i l'expressió de tot un poble i a
expulsar la ràbia i l'amargor. Miró va aconseguir gràcies a la col·laboració i a l'entusiasme dels joves de La Claca posar
en escena una obsessió plàstica i política. A la seua edat, prop ja de complir els 90 anys, l'
artista es mostrava encara curiós i en búsqueda de nous descobriments; prova constant
de la seua joventut. Va ser el seu últim gran projecte, amb plena consciència i amb la més gran de
les satisfaccions.
L'exposició
1.-Joan Miró / Alfred Jarry
Joan Miró va tenir des de sempre un interès molt especial per l'obra d'Alfred Jarry. Sentia
autèntica fascinació pels escrits i la personalitat de l'artista francés i per la seua famosa
obra teatral Ubu roi a la qual dedicaria tres llibres de bibliòfil i l'escenografia de l'obra
que ens ocupa Mori el Merma. El text d'Ubu roi considerat l'avantguarda del
moviment dadà ha estat representat amb èxit al llarg del segle XX per nombrosos
directors teatrals que sovint l'han adaptada a l'actualitat. Miró va conèixer el text de Jarry en els primers anys 20 ja que va comprar un exemplar del
llibre editat en 1921 i el va llegir i rellegir anotant al marge i dibuixant en les pàgines
lliures inspirat pel personatge d'Ubu i en retalls que intercala entre les pàgines de l'
exemplar conservat en la Fundació Miró de Barcelona.
El seu interès pel text es manifesta per primera vegada en 1937 quan participa en la
realització del programa de mà d'Ubu enchaîné presentat en la Comédie des Camps
Elysées amb decorats de Max Ernst. Miró va participar junt amb Bretón, Eluard, Magritte,
Picasso, Man Ray, Tanguy i altres en l'edició d'un quadern de dibuixos i textos
poètics dedicats a Jarry i al món d'Ubu. Miró presenta un grotesc Retrat de la
Mère Ubu, deforma tubercle en el qual els elements lírics conviuen amb els motius
escatològics i grollers. Amb els anys, la fascinació pel personatge de Jarry va adquirir
una extraordinària dimensió a través de la trilogia de llibres dedicats a Ubú i editats
per Tériade.
2.- Edicions d'artista.
Inspirat en la farsa grotesca d'Alfred Jarry, Joan Miró dissenya tres llibres de bibliòfil
editats per Tériade a París en 1966, 1971 i 1975 que il·lustren l'obsessió de l'artista pel
personatge d'Ubú. La primera amb text original d'Alfred Jarry és Ubu roi. La segona i
la tercera són fruit total de la invenció de Miró, tant les situacions com els dibuixos i
el text. Quasi podríem parlar de dues obres teatrals de Miró en la línia del teatre de l'
absurd que també il·lustra gràficament i són Ubu aux Baleares i L'Enfance d'Ubu. Miró
situa al protagonista de Jarry a Balears i amb un enginyós contrapunt d'imatges i
frases populars mallorquines i catalanes de to humorístic i un poc groller,
recollides per l'artista per a compondre el text sembla que vol optar per la ironia i la
broma més que pel dramatisme.
UBU ROI
Alfred Jarry, Ubu roi, Litografies originals de Joan Miró París Tériade Editor, 1966.
Impressor: Imprimerie Nationale, París, per al text i la tipografia. Mourlot, París, per a les
litografies. Editor: Tériade Editeur, París.
Ubu roi conté 13 litografies (un frontispici i dotze làmines interiors dibuixades en
violents arabescos entrellaçats que tendeixen a omplir tot l'espai) coloreades amb
tintes molt variades, d'estranyes tonalitats trencades (grocs i verds pàl·lids, blaus
tirant a lila, malves…) d'intensitat predominantment estrident. El gran dinamisme
de les escenes prové de l'ondulació imparable de tots els traços, de la tendència a l'
enllaçament continu de les diverses figures i, sobretot, de la composició basada en
les posicions respectives dels personatges, sempre en una relació mútua fortament
xocant, quasi paroxística: d'exhibició, d'amonestació, de repulsa, d'agressió
brutal…
Cada una de les tretze litografies s'ha tractat com si fora un teatrino, com un espai
on s'han situat els diferents volums en este cas els personatges de l'obra,
més que com un dibuix. Les formes grotesques i arrodonides evocan al tirant i a tot
el seu seguici. Els colors violents i xillons donen un to folklòric i inquietant, més que
harmoniós, a cada una de les escenes.