Jardí Autòmata és una gigantesca instal·lació formada per quasi un centenar d'escultures inflables i electròniques inspirades en els hermosos, extravagants i suggerents personatges del Bosc en el Jardí de les Delícies que s'exposa en la seua major part en la Sala d'exposicions de la Llotja, i que té una xicoteta representació en el MACA.

Atreta per la Cavalcada del desig pintada en el panell central del tríptich, Olga Diego descobrix éssers humans nus que gaudixen, junt amb animals de totes les espècies, d'un món de plaer sense límits. La luxúria representada de múltiples i inimaginables formes. Un món suggerent on també trobem hermoses aus, peixos i fruits exòtics. Olga Diego construïx eixe món imaginari en Jardí Autòmata, una orgia visual i creativa, un laberint de grans cossos translúcids i transparents que suggerixen una existència màgica. Els personatges, en continu moviment i dotats de cor, marquen amb els seus ritmes una indescifrable simfonia elèctrica. Humanoides de tots els gèneres, quadrúpedes senzills i mestissos, éssers híbrids, dones de grans pits-antena, animals cap-globus, la girafa mutant, xic ocell amb ales-truita, ous i peixos amb cames, hermafrodites que volen, fruits amb tentacles, gossos de dos caps, aus estranyes d'ales adaptades, i un llarg etcètera.

Jardí Autòmata ha suposat un repte constructiu, però també un insinuant paradís quant a les formes a crear. Una luxúria convertida en pecat, religiós en el seu temps i profà ara, per les terribles conseqüències que ja té per a l'ésser humà el derrota continu, el consumisme sense límits i la utilització desmesura del plàstic.

La qüestió del moviment, de la llum i de la seua representació travessa la història de l'art. A partir dels anys 50, seguint els passos de pioners com Naum Gabo, Antoine Pevsner i László Moholy-Nagy, Marcel Duchamp i Alexander Calder, els artistes comencen a integrar en les seues creacions aquestes forces, modelant una nova visió de la realitat en la qual res no és fix i definitiu sinó inestable i indeterminat, en constant moviment: les obres viuen al present, canvien, mai no s'esgoten. La mouvance cinètica es desenvolupa a Europa com una constel·lació internacional formada per una nova generació d'artistes que volen transformar radicalment l'art oposant-se al mite de l'obra, objecte únic definit i totèmic destinat a una elit, expressió personal de l'artista, geni creador reclòs en la seua torre d'ivori. Aquests artistes de nou cuny volen modernitzar l'objecte artístic, obrir-lo a la realitat integrant nous materials i tècniques industrials; en una perspectiva social, produir art per a un públic més ampli, un art participatiu, proposar un rol actiu per a l'artista i l'espectador. 

El moviment encarna la nova relació mútua, física i emotiva, que s'estableix entre espectador i obra, és un mouvement émouvant [moviment emocionant], com ho descriu Vasarely el 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb ell, l'impliquen en un exercici de llibertat, conscient.  

Llum i moviment obri una perspectiva sobre la rica vivacitat d'aquesta tendència internacional en l'actiu context parisenc, la influència del qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període del seu fascinant desenvolupament creatiu i màxim reconeixement entre 1955, any de l'històrica exposició Le Mouvement a la galeria Denise René a París, i 1975. Les obres dels protagonistes d'aquesta avantguarda, provinents de col·leccions privades, galeries i institucions parisianes, ressonaran i s'enriquiran en diàleg amb l'excepcional col·lecció d'obres cinètiques del MACA, donació d'Eusebio Sempere.