Quan la forma va ser assumpte d'Estat.

Comentaris a l'exposició: Art en una terra baldía 1939-1959 a càrrec del comissari, Nacho París.

Divendres 18 de novembre a les 18.30 hores. Entrada lliure fins a completar aforament

Va tindre el primer franquisme—siga falangista o nacional catòlic— un decidit empeño cultural: primer més d'imperi crucifisc i raça, d'art acadèmic o popular, i després més espanyol i místic, vanguardista i internacional. Però aquell Estat —a Déu rogant i amb el mall donant— prohibia o promocionava, sempre decididament, unes formes artístiques o altres segons creguera convenient. Allò era part fonamental de les seues polítiques, bé d'adoctrinament, o d'internacionalització. I en eixos girs de guió, va trobar el decidit suport de l'amic americà —benvinguts Mr. Marshall Hiroshima i Nagasaki— que va andar també ferotgement empeñat en demostrar, a través de l'art, que el capitalisme era el territori natural de la llibertat individual. De menys temps que el franquisme va gaudir l'Alemanya de Hitler — tirant que havia somiat ser artista i al qual Oskar Kokoschka li va arrebatar una beca a Viena— per a desenvolupar el seu feroç projecte cultural classicista, d'extermini i «art degenerat».

Van ser temps convulsos, terriblement violents, que van acabar amb la vida de molts, que van empényer a l'exili a tantíssims. (I un altre projecte cultural d'Estat, el del Mèxic de Cárdenas, seria refugi, casa nova d'artistes i intel·lectuals). Temps en els quals ciència, cultura i raó d'estat van anar de la mà de l'horror deixant una ressaca de pasme i escepticisme davant el projecte civilitzador occidental. Temps en els quals l'art va ser condicionat radicalment per la història i el pensament polític.

Nacho París

Diletant, aficionat a l'art (encara sense saber que és o quan passa), ha coincidit amb ell interpretant diverses figures que el temps i la fortuna li han anat proposant: la d'estudiant, la d'espectador, la d'artista, la de teòric, la de crític i escriptor, la d'activista, la de transportista i muntador d'exposicions i la de comissari o curador —com es preferisc—. (I molt breument i amb poca fortuna la de pedagog). En conseqüència ha dibuixat, fotografiat, editat vídeos, ha escrit i parlat, ha penjat quadres seus i d'altres i organitzat algunes exposicions pròpies i alienes. I en tot això, per a no sentir-se sol, ha creat i participat en diversos col·lectius.