Ana Teresa Ortega és Premi Nacional de Fotografia de 2020. El jurat ha reconegut una de les artistes que més ha contribuït a fer de la fotografia una forma d'art contemporani. La seua obra està guiada per una voluntat indagatòria dels límits i possibilitats del mitjà fotogràfic com a llenguatge híbrid, que dialoga amb la tridimensionalitat i en constant reflexió.

El seu treball alliberà la fotografia de la funció documental que fins als setanta dominava en el mitjà. Els seus primers treballs experimentaren des de la retòrica visual amb el suport i l'ús del muntatge, sobretot amb les seues fotoescultures dels anys 90. En les primeres dècades dels 2000, Ortega entén la fotografia com a eina de construcció de la memòria i història col·lectives i les seues imatges invoquen un temps altre en què el passat oblidat i la història que no fou, poden comparèixer.

És el que succeeix en Pensadors (2002), on el pensament sobre l'herència intel·lectual del segle XX i la seua transmissió, es fan imatge. A partir d'un joc entre instal·lació i fotomuntatge, es fotografien projeccions de rostres d'escriptors sobre espais arquitectònics buits. Les imatges mostren aquests retrats, extrets d'enciclopèdies, sobre façanes, murs interiors, passadissos o en buits de portes i escales: el rostre agigantant de Walter Benjamin es talla a la cantonada d'una fàbrica; la mirada d'Ángel Valente s'enquadra entre pilars de ciment; Joyce pareix suspirar, meditabund, llarg com una persiana.

La sèrie compta amb 24 imatges de retrats projectats, de la Z de Zambrano fins a la A d'Arendt, i conforma un alfabet invers de l'llegat intel·lectual del segle, amb una peculiaritat, tots els retrats pertanyen a pensadors exiliats: Escriptors reacis a l'ambient social, polític i cultural de la seua època, que veren en l'escriptura el lloc i refugi on expressar el seu descontentament amb el món. Els seus escrits compromesos reflecteixen la llibertat, la intel·ligència i l'esperança i les seues diferents concepcions del món hui romanen vives en la nostra memòria.

Les fotografies es prengueren en espais suburbans, perquè parlen d'un pensament en els marges, metàfora del confinament físic o psicològic que tots patiren. Es tracta de pensar l'exili. No de fer tornar qui se'n fou –potser mai estiguera present–, sinó d'invocarlo en tant que perdut. I fer-ho a través de fotografies de fotografies projectades d'una tercera fotografia que és el retrat enciclopèdic, amb una reflexió sobre la petja: les fotografies, en tant que impronta de llum, són la petja i conformen el rastre d'allò exiliat en la memòria: un exili de llum. Mirar la mirada de Valente, Joyce i Benjamin i pensar la seua petja. Com si el passat no estiguera mort. Com si ni tan sols fora passat.

Esta obra pertany a la Col·lecció Art Contemporani de la Generalitat Valenciana. Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, a la vegada que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el vostre món més pròxim.

L'artista utilitza des de principis dels anys 70 la fotografia amb la finalitat de trobar altres opcions al color dominant en la seua pintura: per obrir una investigació neutralitzadora de la seua utilització violenta de colors complementaris.

Esta pràctica fotogràfica experimental li permet indagar sobre la construcció, reconstrucció i destrucció de la imatge. Tècniques de transformació com la fotografia, però també la impremta, la fotocòpia i el col·lage reciclant-se i treballant en espiral. A través d'eses tècniques Gordillo adopta modes de l'art òptic i constructivista com la seriació, la repetició, les variants i diferències entre l'quasi idèntic que li permeten desdoblar, simultanear i copiar una mateixa imatge obsessivament.

Treballant amb el negatiu i el positiu de la imatge, superposats o a vegades lleugerament desplaçats, i també descompostos en els quatre colors de la quadricromia, Gordillo converteix les imatges resultants en "esquizoides", un estil singular empapit de melangia irònica en part influenciat per la seua llarga pràctica psicoanalítica.

Gordillo, en el seu afany col·leccionista, acumula tant objectes banals de la cultura popular com imatges de la premsa fent una àmplia radiografia de la realitat; de tot això es decantan imatges de caràcter psicodèlic a vegades pròximes al pop.

Els processos fotogràfics realitzats bàsicament en els anys 70 il·luminen una manera d'entendre el procés creatiu de Luis Gordillo, a vegades encallat entre l'atzar i l'automatisme, però sempre pertorbador on asomen algunes de les obsessions de l'artista: l'encontre amb objectes absurds, l'acumulació incoherent i interminable d'estris que col·lecciona des de fa anys. Coses descontextualitzades i carregades de significat plàstic que utilitza com a matèria visual que resulten imatges de caràcter psicodèlic a vegades pròximes al pop, carregades d'un humor preestablert i maníac. I esa forma tan llibertària de fer fotografia ens porta a proposar esta sèrie d'obres transcrites des de la psicoanalisi per a conformar l'exposició de Luis Gordillo.

Mori el Merma va ser un espectacle teatral de la companyia Teatre de la Claca dirigida per Joan Baixas i Teresa Calafell amb decorats, màscares i grans titelles dissenyats i pintats per Joan Miró. Durant diversos mesos, Miró va col·laborar en el disseny dels personatges construïts en tela i goma espuma pel grup i en març de 1977, en el propi taller de La Claca i com un membre més del grup, va procedir a pintar-los i decorar-los. L'aventura va ser registrada per la atenta càmera de Francesc Catalá Roca. Després de mesos d'assajos, l'obra es va estrenar en 1978, primer en el Teatre Principal de Palma de Mallorca i després, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'èxit va ser rotund i clamorós. Aquesta "troupe" caòtica i anarquista era la imatge d'un país nou que havia acabat per fi amb la dictadura. En els primers dos anys, des de 1978 a 1980, Mori el Merma es va representar per tota Europa: en el Centre Pompidou de París, en els Riverside Studios de Londres, en la Fondation Maeght de Saint Paul de Vence o en la Sala Olympia de Madrid.

La importància de Mori el Merma en la producció de Joan Miró és capital: no és una més de les seues incursions en l'escena teatral, un aspecte artístic pel qual sentia autèntica passió. Es tracta de la representació del personatge d'Ubú ideat per Alfred Jarry, paradigma de tots els dictadors del segle XX, el tirant vulgar i sanguinari que encarna la corrupció i el despotisme i que Miró associava al general Franco. El personatge d'Ubú, que Miró desenvolupa plàsticament a través d'una sèrie de dibuixos i de tres carpetes de litografies, puja a escena amb l'obra de Mori el Merma recollint així el seu ideari polític, transversalment banyat de surrealisme.

La història dels ninots de Mori el Merma a Alacant és complicada però appassionant. Quan en 1980, La Claca va desmontar l'obra per a acometer una nova etapa, Miró va accedir que es veneran els decorats inicials: part dels quals van ser dipositades en la Fundació Miró de Barcelona i una altra part, gràcies a les gestions de l'artista alacantí Eusebio Sempere, es van adquirir per la Diputació d'Alacant amb el propòsit de completar la Col·lecció Art Segle XX. Mentre tant, els decorats van ser exposats en 1980 en el Museu de l'Assegurada, no sense friccions entre l'artista i l'Ajuntament com recull la premsa. Després de catorze mesos d'exposició van ser desmontats i emmagatzemats en cistells de vímet que es van retirar per Diputació en 1988 on es van conservar des de llavors. Mai més es van tornar a exposar.