L'Assemblea General de Nacions Unides, mitjançant la resolució 78/282, adoptada el 23 de maig de 2024, va declarar l'11 de juliol com a Dia Internacional de Record del Genocidi de Srebrenica subratllant la importància de la memòria i l'educació com a ferramentes per a generar consciència, combatre la negació d'esta tragèdia i evitar que crims d'esta naturalesa puguen tornar a repetirse.

Entorn d'eixa data, el Museum of Contemporary Art Ars Aevi de Sarajevo proposa a museus de tot el món participar en l'esta commemoració amb l'exposició de la fotografia «Mare de Srebrenica», de l'artista Almin Zrno presa en 2001. Es tracta d'una imatge de gran força simbòlica, que condensa el silenci, el dol i la dignitat; una obra que convoca a la introspecció i a la compassió, i que dona testimoniatge d'horrors que excedixen el llenguatge, convertint-se en símbol del dolor.

L'exposició d'esta fotografia al costat de l'oli «Montserrat criant núm. 2», de l'artista Juli González pintat entre 1936-1940, evidència una sorprenent afinitat entre les dos composicions. Juli González, a través de la figura d'una llauradora catalana, a la qual va anomenar Montserrat, representa el sofriment de la població civil durant la guerra civil espanyola.

Les dos imatges compartixen una mateixa força expressiva: quasi una mateixa dona, mare universal, amb un mocador nuat sota la barbeta; la boca oberta o tancada en un crit sord; els ulls tancats; el rostre solcat per arrugues profundes que registren el dolor extrem. El crit no se sent, però s'intuïx amb claredat. Les dos obres van ser concebudes en un mateix context de guerra, amb diverses dècades de diferència, atorgant a l'art no sols la possibilitat del gaudi estètic, sinó la d'actuar com a testimoniatge i com a acte de resistència enfront de l'oblit.
 

L'exposició ha sigut ampliada fins al 10 de gener de 2027.

El color no existeix, però el món és inimaginable sense ell. Com a fenomen —en tots els sentits— ha estat present en la reflexió i en les arts des de les pintures rupestres fins als experiments digitals contemporanis. Per a molts artistes ha constituït el centre de la seua pràctica, i per a filòsofs i científics ha proporcionat abundant matèria per a la reflexió i el debat.

En la història de l’art, la importància del color ha sigut discutida i impugnada amb freqüència. Va ser l’aparició de l’art abstracte a principis del segle XX la que va alliberar el color dels dictats de la representació i de la primacia de la línia. Per primera vegada, el color va poder existir per la seua pròpia presència en l’obra, sense estar subjecte a models narratius ni a altres elements de valor gràfic: va deixar de ser adjectiu per a convertir-se en substantiu.

Del color en l’art (Coloramas) exhibeix el treball d’una sèrie d’artistes contemporanis en què el color és el principi essencial de la composició. Totes les peces pertanyen a les col·leccions del MACA. Museu d’Art Contemporani d’Alacant i recorren 75 anys, des de mitjan anys cinquanta del segle XX fins a 2025. La selecció d’artistes, estils, tècniques i materials reflecteix tant la complexitat dels llenguatges contemporanis com la riquesa i varietat de les col·leccions d’aquest museu.

Juntament amb les obres, la mostra ofereix dos espais singulars. El primer, abans d’entrar a la sala, és un petit gabinet de curiositats on descobrir l’origen del color a través de minerals, plantes tintòries, pigments, tints naturals i les seues aplicacions en tèxtils. S’hi sumen mostres de pigments sintètics i industrials, testimonis d’invencions —com la patent del color en tubs—, i també documents que apunten a la impregnació ideològica, política i social del color.

Després de la sala blanca i separat visualment d’aquesta es troba Coloramas. Una experiència expansiva en un espai que recorda els antics diaporames, les cambres fosques o els zoòtrops, i en què un relat audiovisual narra la fascinant història del color i la seua progressió, primer gradual i després de ruptura, cap a l’autonomia. Coloramas es desplega en escenes que exploren el color com a fenomen físic, construcció perceptiva i llenguatge simbòlic.

Aquesta exposició té el seu origen en Lo tienes que ver. La autonomía del color en el arte abstracto, mostra celebrada a la Fundación Juan March de Madrid l’any 2025, i és resultat de la col·laboració i el suport entre institucions.

Soledad Sevilla [Esperant a Sempere] és una exposició especial en la trajectòria de l'artista: un projecte que tanca un cercle vital i creatiu i que, al mateix temps, resulta imprescindible per al MACA, museu els orígens del qual estan íntimament lligats a la col·lecció de l'artista alacantí Eusebio Sempere.
 

Sevilla i Sempere es van conèixer en la dècada de 1960. Entre tots dos va sorgir una admiració mútua i "una profunda i entranyable amistat", al temps que coincidien en alguns dels projectes més rellevants entorn de l'abstracció geomètrica del context artístic espanyol. Un interès comú per la línia, una pràctica rigorosa de la composició i una deriva cap a l'sensitiu —cap a una geometria més tova i emotiva— connecten l'obra de Sempere i Sevilla. Aquesta afinitat poètica amb l'artista alacantí travessa tota la carrera de Sevilla: des dels inicis fins a la seua producció més recent, com les sèries pintades des de l'estiu de 2022 concebudes com a inspiració i homenatge al seu amic. Sevilla troba en la llum i la línia, com Sempere, una commocció sensible, una quietud rigorosa i deliberada.
 

Partint de les peces dels anys 70 que conservem en les col·leccions del museu, l'exposició centra la seua atenció en les sèries més recents de l'artista. Són pintures de gran format en les quals la vibració de la línia, com a filament o fil, genera superfícies que s'expandeixen i es recomponen contínuament. Aquestes obres envolten l'espectador i conviden a experimentar la pintura no només des de la mirada, sinó també de forma performativa, des del cos que comparteix l'espai amb ella. La contemplació es converteix així, en una experiència física que desata emocions íntimes. Sevilla aconsegueix evidenciar l'espai total com una unitat i, dins d'ell, desplegar una àmplia gamma de registres i subtils variacions. La geometria, lluny de ser freda o distant, adquireix ací un caràcter íntim i introspectiu.
 

Artista rigorosa i disciplinada, Sevilla treballa guiada per la intuïció… Com ella mateixa afirma les seues trames són "fons per al pensament i l'art passa per damunt com una mena de reflex". Ho descriu perfectament el propi Sempere: "¿Per a què parlar de pintura si vostès la estan veient?"

No és que la ficció i la realitat siguen termes contraposts, sinó que la ficció és un mode, un instrument per a articular un determinat model de lo real, reflexiona Joan Fontcuberta.

Ficció que ens proposa Fontcuberta enfrontada a la realitat que construïx García Alix. Memòria i ambigüitat que estan presents en l'obra d'estos dos artistes tan dispars, tan oposats en el seu mode d'entendre la fotografia que pareixen aconseguir les mateixes cotes de veracitat i mentida. Un valor documental que s'otorga a les imatges que conformen este petit conjunt eixit de la nit.

La fotografia en blanc i negre és una tècnica clàssica però tan difícil que només es descobrix a través dels grans fotògrafs. No en va foren premiats amb el Premi Nacional de Fotografia de 1998 i 1999.

En esta primera meitat del segle 21 no hi ha una història tancada, potser perquè la història és una forma d'estructurar el present en funció del passat i d'eixe futur del qual som partícips. Per aquest motiu en aquesta mostra hem fet una xicoteta selecció dels artistes més consolidats d'Espanya i Portugal, fins als més joves que conviuen en la nostra institució i que s'exhibeixen en aquesta exposició.

La Colecció Fundació Coca-Cola reuneix una enorme pluralitat d'artistes de diferents tendències, edats i estils que s'expressen a través de tècniques, mitjans i suports tecnològics molt diversos. Els artistes narren, qüestionen i reflecteixen els temps que els ha tocat viure, aborden la realitat, els seus mons personals i els seus microcosmos. Aquesta Colecció és un exemple de la diversitat de la creació d'Espanya i Portugal i es va constituir des dels seus començaments com un projecte obert que plantejara un diàleg constant amb l'art dels nostres dies i assumira a través de les seves adquisicions la contínua expansió de la creació contemporània.

En aquesta exposició s'ha volgut oferir una varietat de llenguatges que conviuen en aquesta Colecció i és tan sols superada per la qualitat i projecció dels artistes que la integren i que són còmplices de la nostra manera d'entendre l'art. A través de les seues obres generen un diàleg enriquidor amb l'espectador i ens conviden a reflexionar. És el desafiament d'una inquietud creadora que ens obri noves possibilitats a l'hora d'enfrontarnos a traçar una semblança del futur, i ací resideix la seua complicitat, en eixas històries que són capaces de construir.

Luis Pérez Mínguez fotògraf i amic d'Eusebio Sempere que va retratar una època i amb el qual el museu ha mantingut una estreta relació. Fruit d'ella són aquestes fotografies de Sempere en el programa Traços en 1977, que ens van arribar en una sobra molt personal de Luis Pérez Mínguez.

Televisió Espanyola va començar a emetre en abril de 1977 el programa Traços on Paloma Chamorro exercia de directora adjunta amb Ramón G. Redondo, per a passar posteriorment a la direcció del mateix, fins a juny de 1978 en que va finalitzar l'emissió del programa. Va ser un programa d'actualitat artística. Traços va començar emetent-se en blanc i negre perquè els seus directors consideraven que així no es distorsionava el color dels quadres. No obstant això, per imperatiu de la direcció de la cadena estatal i pública, el programa va començar a emetre's en color a partir de novembre de 1977 el que va obligar a la realització d'un decorat. Per a això, i molt ingeniosament Paloma Chamorro, va convidar a onze pintors, cadascun dels quals va realitzar un panell d'aproximadament 250 x 180 centímetres. José Manuel Broto, Gerardo Delgado, Carlos Franco, Luis Gordillo, José Guerrero, Guillermo Pérez Villalta, Manolo Quejido, Gerardo Rueda, Eusebio Sempere, Gonzalo Tena i Jorge Teixidor van pintar en directe sota l'atenta càmera del fotògraf de tota una època.

Eusebio Sempere (Onil, Alacant, 1923-1985) i el seu company Abel Martín (Mosqueruela, Terol, 1931-Madrid, 1993) van aprendre la tècnica de serigrafia a París, en el taller de l'artista cubà Wifredo Arcay. A la seua tornada el 1960, ja a Madrid, tots dos van instal·lar un taller per a estampar les primeres serigrafies artístiques a Espanya. Un complex llibre de Lucio Muñoz amb textures amb arenes va atraure, per la seua perfecció, encàrrecs d'altres artistes. Des de mitjans dels 60 va ser Abel qui es va encarregar íntegrament del procés tècnic i es va convertir en un expert serígrafo, figura clau en la reproducció i difusió de l'art contemporani. 
 

La profunda convicció que l'obra gràfica mereixia estatus d'obra original, que posava l'art contemporani a l'abast d'una gran majoria de públic convertint-lo en fenomen de masses, i el respecte i entusiasme que tots dos professen per l'obra gràfica, repercuteix en la seua pròpia producció artística. Sempere realitza dos-cents serigrafies totes estampades per Abel Martín, agrupades en sèries, editades en carpetes o soltes i algunes d'elles amb acompanyament de textos literaris, un alard de tècnica i ofici. 

Pablo Picasso recorre quasi un segle d'art i al seu costat, una sèrie imprescindible d'artistes transformen radicalment la història de l'art mentre desfan les fronteres entre la figuració i l'abstracció. Molts d'ells estan ací representats.

La Colecció Art Segle XX guarda entre els seus fons una gran quantitat d'obres sobre paper entre dibuixos, gravats, litografies i serigrafia que completen una extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat. 
I és així perquè Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín, després d'experimentar a París variades tècniques d'impressió, introdueixen a Espanya la serigrafia artística realitzant bellíssimes estampacions de les seues pròpies obres i de les dels seus amics artistes. I estan profundament convençuts que l'obra gràfica mereix l'estatus d'«original» i que situa l'art contemporani a l'abast d'una majoria de públic, democratitzant-lo.

Amb eixa convicció estètica i política, Sempere admirà sempre la figura de Pablo Picasso. Adquirí el gravat de Picasso pertanyent a la Suite Vollard, Fernando Zóbel li regalà el Retrat de Rimbaud i comprà L'Enterrament del Comte d'Orgaz, obres que ací es mostren. De la mateixa manera que participà en l'Homenatge a Picasso que tingué lloc en la celebració dels 90 anys del natalici de l'artista en novembre de 1971, patint per això detenció, empresonament i una quantiosa multa econòmica. 

Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, alhora que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el nostre món més pròxim.

Una mostra de tres peces de tres artistes: Paloma Navares, Teresa Lanceta i Amparo Tormo es poden gaudir en el MACA.