Pablo Picasso recorre quasi un segle d'art i al seu costat, una sèrie imprescindible d'artistes transformen radicalment la història de l'art mentre desfan les fronteres entre la figuració i l'abstracció. Molts d'ells estan ací representats.

La Colecció Art Segle XX guarda entre els seus fons una gran quantitat d'obres sobre paper entre dibuixos, gravats, litografies i serigrafia que completen una extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat. 
I és així perquè Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín, després d'experimentar a París variades tècniques d'impressió, introdueixen a Espanya la serigrafia artística realitzant bellíssimes estampacions de les seues pròpies obres i de les dels seus amics artistes. I estan profundament convençuts que l'obra gràfica mereix l'estatus d'«original» i que situa l'art contemporani a l'abast d'una majoria de públic, democratitzant-lo.

Amb eixa convicció estètica i política, Sempere admirà sempre la figura de Pablo Picasso. Adquirí el gravat de Picasso pertanyent a la Suite Vollard, Fernando Zóbel li regalà el Retrat de Rimbaud i comprà L'Enterrament del Comte d'Orgaz, obres que ací es mostren. De la mateixa manera que participà en l'Homenatge a Picasso que tingué lloc en la celebració dels 90 anys del natalici de l'artista en novembre de 1971, patint per això detenció, empresonament i una quantiosa multa econòmica. 

Juana Concepción Francés de la Campa (Alacant, 1924 - Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX, pionera de l'informalisme abstracte i única dona del emblemàtic Grup El Paso. Va exposar en events artístics internacionals tan importants com les tres Biennals Hispanoamericanes, la Biennal de Venècia, fins a cinc edicions, o la de São Paulo. Va exposar en col·lectives junt a companys de generació en el Museu Guggenheim de Nova York o en la Tate Gallery de Londres i en destacades mostres individuals en institucions d'Espanya, França o Portugal, entre altres llocs. Va ser reconeguda per la crítica des de la seua etapa inicial figurativa fins al final de la seua trajectòria, però ha sigut oblidada per la historiografia de l'art. En els últims anys la seua figura s'ha reivindicat amb força, afirmant la seua qualitat i pertinència i en el MACA hem aprofundit en sendues exposicions sobre les seues pintures abstractes. 
 

Ara proposem revisar els orígens de la seua pintura: els anys de formació, la seua etapa figurativa més simbolista i la seua transició personal abans de llançar-se a l'aventura generacional de l'art abstracte. És l'etapa menys coneguda: pintures on la figuració d'influència italianitzant es mou entre el simbolisme contingut i el surrealisme d'arrel metafísica amb figures rotundes i volumètriques de tall geomètric. Entre els temes que presenta hi ha maternitats, retrats de xiquets i dones, famílies i enigmàtics bodegons així com escenes al·legòriques que presenten un aire de misticisme intrigant i que enclouen una espiritualitat que veurem aflorar en etapes posteriors. A nivell tècnic, Francés treballa de forma innovadora per a aconseguir determinades textures i empastos amb la tècnica de l'encàustica on barreja cera, resina i dissolvent sobre un suport rígid, superposant distintes capes de pintura per a "ferir-les" després amb un clau. Una voluntat experimental que romandrà intacta al llarg de tota la seua trajectòria, marcant la seua forta personalitat plàstica. 
 

Juana Francés és la més destacada d'un grup de dones artistes que va començar a exposar en els anys 50 del passat segle i la seua obstinació professional va desafiar la societat del seu temps: un sistema excloent, que relegava la dona a l'esfera domèstica o a papers decoratius en la cultura. Front a un entorn hostil, normatiu i rígid creat per la ideologia social del franquisme, Juana Francés va aconseguir estar atenta a les preocupacions plàstiques i formar part activa d'una generació d'artistes que van revolucionar l'art del seu temps. La seua trajectòria permet hui repensar el paper de les dones en la història de l'art, així com la complexa relació entre modernitat estètica i compromís social.
 

Gràcies a una primerenca vocació pictòrica, Sempere va iniciar en 1941 la seua etapa de formació en l'Escola de Belles Arts de San Carlos de València, ciutat on es trasllada la seua família després de la guerra civil, després d'haver perdut la seua fàbrica de joguets d'Onil. 
 

Sempere havia acabat mesos abans els seus estudis de batxillerat i havia assistit a classes nocturnes en l'Escola d'Arts i Oficis el que li havia donat alguns coneixements i pràctica en el dibuix. Els seus sis anys de formació acadèmica van ser anodins i frustrrants. L'educació artística a Espanya durant aquells anys de postguerra era depriment, als mals professors mediocres com a artistes, autoritaris i despòtics en les seues classes, s'unia un extrem conservadorisme en els continguts i contínues referències "sorollistes" com a únic exemple vàlid a seguir, tal i com recorda l'artista una i altra vegada. 
 

En l'Escola va conéixer al pare Alfons Roig, professor de l'assignatura Litúrgia i cultura cristiana, que parlava de Kandinsky als alumnes de San Carlos i era potser, l'únic coneixedor i entusiasta defensor de la modernitat i les corrents avantguardistes. Eusebio acaba els seus estudis en 1946 però roman en San Carlos fins a 1948 amb l'objecte de cursar l'especialitat de gravat calcogràfic amb el professor Ernesto Furió, un altre dels pocs professors que va aconseguir guanyar-se el respecte dels seus alumnes. Sempere va aprendre la tècnica de l'aiguafort i la punta seca i els seus gravats mostren un excepcional domini del grafisme, treballant la textura i el volum i equilibrant amb soltura la llum i l'obscuritat. 
 

Sempere va estudiar modelat, dibuix, anatomia, perspectiva còmica i procediments pictòrics, adquirint una sòlida formació en l'ofici artístic que es demostra en les obres conservades d'aquells anys de formació. A finals de 1948, el SEU (Sindicat d'Estudiants Universitaris) li concedeix una beca per a ampliar estudis a París. Allí es convertirà en artista-