Luis Pérez Mínguez fotògraf i amic d'Eusebio Sempere que va retratar una època i amb el qual el museu ha mantingut una estreta relació. Fruit d'ella són aquestes fotografies de Sempere en el programa Traços en 1977, que ens van arribar en una sobra molt personal de Luis Pérez Mínguez.

Televisió Espanyola va començar a emetre en abril de 1977 el programa Traços on Paloma Chamorro exercia de directora adjunta amb Ramón G. Redondo, per a passar posteriorment a la direcció del mateix, fins a juny de 1978 en que va finalitzar l'emissió del programa. Va ser un programa d'actualitat artística. Traços va començar emetent-se en blanc i negre perquè els seus directors consideraven que així no es distorsionava el color dels quadres. No obstant això, per imperatiu de la direcció de la cadena estatal i pública, el programa va començar a emetre's en color a partir de novembre de 1977 el que va obligar a la realització d'un decorat. Per a això, i molt ingeniosament Paloma Chamorro, va convidar a onze pintors, cadascun dels quals va realitzar un panell d'aproximadament 250 x 180 centímetres. José Manuel Broto, Gerardo Delgado, Carlos Franco, Luis Gordillo, José Guerrero, Guillermo Pérez Villalta, Manolo Quejido, Gerardo Rueda, Eusebio Sempere, Gonzalo Tena i Jorge Teixidor van pintar en directe sota l'atenta càmera del fotògraf de tota una època.

Pablo Picasso recorre quasi un segle d'art i al seu costat, una sèrie imprescindible d'artistes transformen radicalment la història de l'art mentre desfan les fronteres entre la figuració i l'abstracció. Molts d'ells estan ací representats.

La Colecció Art Segle XX guarda entre els seus fons una gran quantitat d'obres sobre paper entre dibuixos, gravats, litografies i serigrafia que completen una extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat. 
I és així perquè Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín, després d'experimentar a París variades tècniques d'impressió, introdueixen a Espanya la serigrafia artística realitzant bellíssimes estampacions de les seues pròpies obres i de les dels seus amics artistes. I estan profundament convençuts que l'obra gràfica mereix l'estatus d'«original» i que situa l'art contemporani a l'abast d'una majoria de públic, democratitzant-lo.

Amb eixa convicció estètica i política, Sempere admirà sempre la figura de Pablo Picasso. Adquirí el gravat de Picasso pertanyent a la Suite Vollard, Fernando Zóbel li regalà el Retrat de Rimbaud i comprà L'Enterrament del Comte d'Orgaz, obres que ací es mostren. De la mateixa manera que participà en l'Homenatge a Picasso que tingué lloc en la celebració dels 90 anys del natalici de l'artista en novembre de 1971, patint per això detenció, empresonament i una quantiosa multa econòmica. 

El Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta en aquesta exposició dues obres d'Eulàlia Valldosera: La Caiguda. Eixir de les flames per a caure en les brases de 1996 i Llaços familiars de 2012. 

La Caiguda és una obra fonamental en la trajectòria de l'artista, una instal·lació complexa i enigmàtica que parla d'un accident emocional, una baixada als inferns, la impossibilitat de eixir d'una situació fins i tot intentant comportaments distints. El qüestionament mateix d'una parella en el seu entorn domèstic, una història carenta de narració que es desplegua en l'espai on l'espectador es troba atrapat com a testimoni i artífex del problema. 

Llaços familiars és una sèrie de fotografies de la intimitat i posa en evidència les relacions sentimentals visibles i ocultes que els membres de cada família pateixen, gaudeixen o pateixen. Implicacions complexes i inevitables que redefineixen el model mateix de família en contínua transformació. Amor, protecció o cura mútua es tenyeix d'odi, absència, gelosia o abús en un laberint emocional molt fragmentat.

En ambdues obres, el drama està a la vista. Recuperat. Els fets no es relaten, sinó que es representen. Per mitjà de la realitat i de la seua ombra, de la projecció de la llum i del moviment. Amb una mirada pròpia, Valldosera recrea escenes dramatitzades que reflecteixen simultàniament la presència i l'absència, la memòria i el desig, on l'ombra evoca una búsqueda interior que remit al món de l'inconscient, no només com a espectre d'un passat no resolt, sinó també com una forma autèntica de la realitat. 

Juana Concepción Francés de la Campa (Alacant, 1924 - Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX, pionera de l'informalisme abstracte i única dona del emblemàtic Grup El Paso. Va exposar en events artístics internacionals tan importants com les tres Biennals Hispanoamericanes, la Biennal de Venècia, fins a cinc edicions, o la de São Paulo. Va exposar en col·lectives junt a companys de generació en el Museu Guggenheim de Nova York o en la Tate Gallery de Londres i en destacades mostres individuals en institucions d'Espanya, França o Portugal, entre altres llocs. Va ser reconeguda per la crítica des de la seua etapa inicial figurativa fins al final de la seua trajectòria, però ha sigut oblidada per la historiografia de l'art. En els últims anys la seua figura s'ha reivindicat amb força, afirmant la seua qualitat i pertinència i en el MACA hem aprofundit en sendues exposicions sobre les seues pintures abstractes. 
 

Ara proposem revisar els orígens de la seua pintura: els anys de formació, la seua etapa figurativa més simbolista i la seua transició personal abans de llançar-se a l'aventura generacional de l'art abstracte. És l'etapa menys coneguda: pintures on la figuració d'influència italianitzant es mou entre el simbolisme contingut i el surrealisme d'arrel metafísica amb figures rotundes i volumètriques de tall geomètric. Entre els temes que presenta hi ha maternitats, retrats de xiquets i dones, famílies i enigmàtics bodegons així com escenes al·legòriques que presenten un aire de misticisme intrigant i que enclouen una espiritualitat que veurem aflorar en etapes posteriors. A nivell tècnic, Francés treballa de forma innovadora per a aconseguir determinades textures i empastos amb la tècnica de l'encàustica on barreja cera, resina i dissolvent sobre un suport rígid, superposant distintes capes de pintura per a "ferir-les" després amb un clau. Una voluntat experimental que romandrà intacta al llarg de tota la seua trajectòria, marcant la seua forta personalitat plàstica. 
 

Juana Francés és la més destacada d'un grup de dones artistes que va començar a exposar en els anys 50 del passat segle i la seua obstinació professional va desafiar la societat del seu temps: un sistema excloent, que relegava la dona a l'esfera domèstica o a papers decoratius en la cultura. Front a un entorn hostil, normatiu i rígid creat per la ideologia social del franquisme, Juana Francés va aconseguir estar atenta a les preocupacions plàstiques i formar part activa d'una generació d'artistes que van revolucionar l'art del seu temps. La seua trajectòria permet hui repensar el paper de les dones en la història de l'art, així com la complexa relació entre modernitat estètica i compromís social.
 

L'exposició se centra en la idea de la dona i del seu cos en interrelació amb el temps i amb l'espai. Un cos, el de la pròpia artista, des del qual produeix accions i treballs creatius. I, des del que, recorre i mesura l'espai i així mateix, sent, al seu torn, travessat pel temps, mostrant inclús la vellesa d'una dona, confrontat a la idea i promoció de l'eterna joventut femenina fomentada pel sistema patriarcal.
 

I eixe cos, també és traslladat a la fotografia, a les instal·lacions, els dibuixos i inclús al vídeo, a través dels autorretratos del seu rostre i de fragments corporals, en actituds performatives. A més, un accionar del cos, mostrat a través d'una sèrie d'imatges i audiovisuals que, com a documentació d'una selecció de performances, s'ofereixen com a mitjans narratius visuals i sonors, junt a "les partitures" o guions que ella construïx per a seguir en l'execució dels seus performances.
 

En definitiva, tot un recorregut expositiu multi i interdisciplinar performatiu expandit des de l'acció a les obres plàstiques i a l'inversa, la seua incitació a la realització d'accions per part del públic o la seua mera evocació, o bé les peces visuals com a empremtes o restes de performances. Al mateix temps que ens mostra el seu propi cos accionat en el temps i en l'espai, vist i llegit com a significat de capes simbòliques i representacions deconstructores de la mirada patriarcal sobre el cos femení. I, tot allò, banyat amb un cert sentit de l'humor àcid, la conjugació de l'absurd i els encontres azarosos amb els objectes, les paraules i els signes.
 

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013. Aquesta esplèndida obra de la Fundació Chirivella Soriano Les Menines en el Xalet de 1969 encaixa perfectament junt a l'obra de l'Equip Crònica pertanyent a la Col·lecció Art Segle XX titulada Autorretrat en Palau pintada només un any després, en 1970.

Una reflexió sobre el tema de la pintura clàssica que serveix per a situar els personatges de Velázquez- en el cas de Les Menines en el Xalet-, a l'infanta Margarida d'Àustria, a la dama d'honor de l'infanta Isabel de Velasco, a l'enana Mari Bárbola, al aposentador reial José Nieto i al gos, en un xalet dels 50-60, moment en el qual sorgeix el fenomen turístic i es posa de moda el xalet per a estiuejar. L'espai exterior d'aquesta representació correspon a un anunci publicitari de la botiga valenciana «Llar completa»-especialitzada en butaques, balancins i tumbonas plegables d'estiu.

Autorretrat en Palau situa l'escena en l'espai original del quadre de Les Menines conservant els personatges de l'aposentador reial José Nieto i al Gos condecorat amb la creu de Santiago, però en aquest cas distorsionat, fins a ocupar un gigantesc volum. Els dos artistes Manolo Valdés i Rafael Solbes, s'autorretraten en primer terme com en l'obra original es col·loquen els personatges principals de Les Menines. El quadre no està acabat, ja que apareix una zona en blanc, buida i mil goterons de pintura i ells apareixen caracteritzats com a dos pintors de brocha grossa que en un descans del seu treball, es paren a mirar-nos perquè nosaltres ens hem situat en l'escena i ens conviden a reflexionar sobre l'obra que estan duent a terme.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Equip Crònica. (1964-1981)

Format pels artistes Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo (encara que aquest prompte es desvinculà del grup) el grup reaccionà contra el corrent informalista dominant en el panorama artístic espanyol del moment. El seu treball col·lectiu es desenvolupà durant els últims deu anys del franquisme i la transició democràtica, fins a 1981.

Equip Crònica realitza una obra decididament figurativa molt pròxima a l'estètica del pop art. Aprofitant recursos procedents de la crònica periodística, el llenguatge dels mass media, el còmic, la publicitat o la pròpia història de l'art, la seua pintura analitza críticament la situació social i política d'Espanya i llança una mirada irònica sobre els mites ubicant situacions i personatges ben coneguts en contextos diferents contribuint així a la desmitificació de les imatges i qüestionant la pròpia funció de l'art.

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Esta és la quarta exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement. «Abstraction ou Nature Morte», «Abstraction» (1933) i «Abstraction en longitude» (1926-1928) són els tres olis sobre llenç de l'artista Luis Fernández que es mostren junt a obres de Julio González, Pablo Gargallo i Juan Gris, entre altres. Luis Fernández (Oviedo, Espanya, 1900- París, França, 1973) fou un dels artistes espanyols de l'anomenada Escola de París. Hi va arribar el 1924 i va entaular amistat amb Picasso i Julio González, així com amb l'abstracció geomètrica que li faria integrar-se en el moviment Abstraction-Création. Pintor preocupat pel ofici i el concepte artesanal de l'obra va formular el seu pensament en diversos textos escrits en els anys 30, la seua època més analítica i experimental. Va reflexionar sobre el color i la seua funció en la pintura, sobre la composició, el format i el sentit profund de l'abstracció que per a ell posseïa ressonàncies metafísiques i simbòliques. La seua pintura -deia- era una "representació inconscient de l'ordre que l'home constata en l'univers".

Gràcies a una primerenca vocació pictòrica, Sempere va iniciar en 1941 la seua etapa de formació en l'Escola de Belles Arts de San Carlos de València, ciutat on es trasllada la seua família després de la guerra civil, després d'haver perdut la seua fàbrica de joguets d'Onil. 
 

Sempere havia acabat mesos abans els seus estudis de batxillerat i havia assistit a classes nocturnes en l'Escola d'Arts i Oficis el que li havia donat alguns coneixements i pràctica en el dibuix. Els seus sis anys de formació acadèmica van ser anodins i frustrrants. L'educació artística a Espanya durant aquells anys de postguerra era depriment, als mals professors mediocres com a artistes, autoritaris i despòtics en les seues classes, s'unia un extrem conservadorisme en els continguts i contínues referències "sorollistes" com a únic exemple vàlid a seguir, tal i com recorda l'artista una i altra vegada. 
 

En l'Escola va conéixer al pare Alfons Roig, professor de l'assignatura Litúrgia i cultura cristiana, que parlava de Kandinsky als alumnes de San Carlos i era potser, l'únic coneixedor i entusiasta defensor de la modernitat i les corrents avantguardistes. Eusebio acaba els seus estudis en 1946 però roman en San Carlos fins a 1948 amb l'objecte de cursar l'especialitat de gravat calcogràfic amb el professor Ernesto Furió, un altre dels pocs professors que va aconseguir guanyar-se el respecte dels seus alumnes. Sempere va aprendre la tècnica de l'aiguafort i la punta seca i els seus gravats mostren un excepcional domini del grafisme, treballant la textura i el volum i equilibrant amb soltura la llum i l'obscuritat. 
 

Sempere va estudiar modelat, dibuix, anatomia, perspectiva còmica i procediments pictòrics, adquirint una sòlida formació en l'ofici artístic que es demostra en les obres conservades d'aquells anys de formació. A finals de 1948, el SEU (Sindicat d'Estudiants Universitaris) li concedeix una beca per a ampliar estudis a París. Allí es convertirà en artista-

L'Alborada de Pablo Palazuelo va venir a compartir l'espai junt als constructivistes de la Col·lecció Art Segle XX i va establir diàleg junt a l'obra de Palazuelo que es guarda en la Col·lecció, Sub-rosa XII.

En la pintura de Palazuelo s'observa un intent, a vegades inabastable, de representar la lògica de l'atzar. Això —aquesta voluntat estructural, arquitectònica, científica, falsament impersonal— fa que els seus quadres apareguen com a autèntics manifestos sobre com es materialitza el llenguatge abstracte. Així, l'alborada a la qual es refereix el títol, una composició musical que celebra l'alba uneix dos aspectes significatius en l'obra de l'artista: la llum, entesa com una successió de plans cromàtics, una variació òptica, i la idea de seriació, representada mitjançant unes formes que configuren una mena de seqüència rítmica, un moviment que vibra i es desplaça horitzontalment a través de la superfície del quadre.

Elena Asins (Madrid, 1940 - Azpíroz, Navarra, 2015) és una de les artistes més radicals i rigoroses del panorama artístic espanyol. Renovadora del llenguatge plàstic, Asins reuneix la tradició constructiva de l'avantguarda del segle XX amb la computació i la teoria de la informació, sent considerada una de les pioneres de l'art assistit per ordinador a Espanya. Una artista genial, provocativa en silenci, que construeix des de l'estructura, des de la norma i la lògica matemàtica, una obra que es genera a si mateixa per a volverse, a vegades, quasi invisible.

A través, fonamentalment, de les obres llegades per l'artista al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, aquesta exposició proposa un recorregut per les investigacions persistents dutes a terme per l'artista i els seus resultats plàstics: una obra final d'aparent senzillesa en els seus càlculs, però hermètica lingüísticament. Fidel a si mateixa i fruit de la seua renúncia al color, les obres d'Elena Asins es llegeixen primer a través de la paraula i després, de l'estructura i la línia. Sense oblidar mai el tempo: una música interna que recorre tota la seua producció artística seqüenciant-la. Asins ha recorregut en els seus treballs a un ampli ventall de formats i mitjans des de la poesia concreta al vídeo, passant pel dibuix, l'escultura o la instal·lació, caracteritzats sempre pel rigor compositiu i la depuració formal.

Lligada a alguns dels projectes més renovadors de la història recent de l'art espanyol, com la Cooperativa de Producció Artística i Artesana o el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid, posem de manifest l'encontre allí amb Eusebio Sempere i Abel Martín, la seua amistat i la coincidència de les seues investigacions. I mostrarem per primera vegada una obra fonamental d'Elena Asins: els Cants d'Orfeu, una sèrie de poemes visuals datats en 1970 i conservats per Eusebio Sempere que s'han convertit en una de les peces més importants de la història de la poesia experimental espanyola.