En revisar la història des de la perspectiva del present, concretament les aportacions i la importància dels llibres produïts per artistes a partir dels anys seixanta i setanta, en contemplar-los des de la situació actual, es produeix una actualització sorprenent de l'aparició i reconeixement de les pràctiques artístiques Fluxus, conceptuals o minimalistes, però, sobretot, de la producció de llibres i publicacions d'artista durant dit període.

Va ser a principis de la dècada de 1960, la mateixa dècada en què es va formular l'art conceptual, quan va sorgir un enfocament realment diferent pel que fa a la concepció dels llibres d'artista, així com a la seua realització i a la forma de distribució. En eixe període, el llibre va ocupar un lloc central en la producció de rellevants artistes contemporanis, sent al seu torn motiu de teories crítiques sobre l'autoria (o, millor, la falta d'autoria), l'eliminació en el llibre del text o la imatge i, no menys important, sobre l'impacte de les noves tecnologies en la producció massiva de les obres d'art.

Els artistes que van decidir treballar amb el llibre com a suport plàstic, van assumir que les seues publicacions, a més de com a producte artístic, funcionarien com a instruments purament comunicatius produïts mitjançant sistemes més econòmics i serien fàcils d'aconseguir. Es van llançar a treballar amb les tècniques i processos d'impressió aleshores més avançats, la reproducció de fotografia en blanc i negre per mitjà de l'offset o la Xerox, que els permetia realitzar edicions nombroses de forma ràpida i a baix cost. I, segons aquests criteris, es van allunyar radicalment de les produccions anteriors, els anomenats livres d'artiste o llibres il·lustrats, així com de qualsevol dels altres compromisos d'artistes que van utilitzar el llibre en la primera meitat del segle xx.

Jardí Autòmata és una gigantesca instal·lació formada per quasi un centenar d'escultures inflables i electròniques inspirades en els hermosos, extravagants i suggerents personatges del Bosc en el Jardí de les Delícies que s'exposa en la seua major part en la Sala d'exposicions de la Llotja, i que té una xicoteta representació en el MACA.

Atreta per la Cavalcada del desig pintada en el panell central del tríptich, Olga Diego descobrix éssers humans nus que gaudixen, junt amb animals de totes les espècies, d'un món de plaer sense límits. La luxúria representada de múltiples i inimaginables formes. Un món suggerent on també trobem hermoses aus, peixos i fruits exòtics. Olga Diego construïx eixe món imaginari en Jardí Autòmata, una orgia visual i creativa, un laberint de grans cossos translúcids i transparents que suggerixen una existència màgica. Els personatges, en continu moviment i dotats de cor, marquen amb els seus ritmes una indescifrable simfonia elèctrica. Humanoides de tots els gèneres, quadrúpedes senzills i mestissos, éssers híbrids, dones de grans pits-antena, animals cap-globus, la girafa mutant, xic ocell amb ales-truita, ous i peixos amb cames, hermafrodites que volen, fruits amb tentacles, gossos de dos caps, aus estranyes d'ales adaptades, i un llarg etcètera.

Jardí Autòmata ha suposat un repte constructiu, però també un insinuant paradís quant a les formes a crear. Una luxúria convertida en pecat, religiós en el seu temps i profà ara, per les terribles conseqüències que ja té per a l'ésser humà el derrota continu, el consumisme sense límits i la utilització desmesura del plàstic.

L'Escala de grisos reuneix una sèrie d'obres de la Col·lecció Fundació Caixa Mediterrani, dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant, que tenen en comú reflexionar sobre la matèria i la seua presència física mentre abandonen consciientment el color i a vegades, la forma. El color en la història de l'art és tan important com la seua negació i la declaració conscient de la seua absència ha sigut igualment pensament revolucionari. Encara que l'elecció del color sempre és un procés químic, el seu significat ha variat segons l'època. El blanc i el negre. La negació del color o la suma de tots. Dos valors cromàtics que donen lloc entre ells, a una escala infinita de graus de luminositat. De la llum a l'obscuritat: l'Escala de Grisos. Un sistema ordenat i gradual de percentatge de negre sobre blanc que porta al gris clar, mitjà i fosc, i a tota una gama interminable de grisos intermedis.

Des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques, els artistes exposats han otorgat a la matèria un paper substancial en el debat estètic i conceptual de les seues obres. Han elegit textures molt variades: Acer, plom, titani, cristall, ferro, alumini, uralita, espill o ceràmica i grafit, paper, lli o fusta. La matèria es fa conscient i la seua presència es reivindica. Del mateix mode que el so. Les propietats físiques de cada element converteixen escultures, fotografies, filmacions, pintures i dibuixos en obres complexes que reflecteixen la relació tan intensa que s'ha produït entre l'artista i la matèria. 

Mostra de subtils equilibris cromàtics, de rendilles de claredat per on s'escapa el temps mentre sonen en la sala, literalment, els ecos de la nostra presència.

Isidro Blasco visita el MACA quan ve a Alacant i sempre troba l'obra del seu pare al peu de l'escala, emmarcada entre els arcs de la vella Casa de l'Assegurada. La peça excepcional d'Arcadi Blasco, Recinte per a un assassinat legal de 1971 és una obra emblemàtica de la Col·lecció Art Segle XX. Es tracta d'una escultura en ferro i ceràmica que envolta un espai de repressió ideològica i ressonàncies polítiques.

Atrapat per eixe espai i pel diàleg que estableix l'obra d'Arcadi amb l'arquitectura del museu, Isidro necessita tornar a ell i repensar-lo, en una mena de viatge nostàlgic però obsessiu. En una d'eixas visites es conforma el projecte: l'artista analitza i dimensiona el buit, dibuixa i fotografía, puja i baixa l'escala, s'assoma i mesura seccions. Isidro Blasco ha decidit destruir el lloc i construir un nou espai per a impedir que caiga en l'oblit. I així sorgeix aquesta instal·lació site-specific.

Solo a dues veus, és una obra complexa entre l'arquitectura, la fotografia i l'escultura. Una instal·lació en inestable equilibri que desplegua de forma tridimensional el mateix espai que ocupa en el museu. Un espai dins del mateix espai. La fotografia cohesiona arquitectònicament els elements encara que l'estructura s'ha fragmentat i s'han destruït els angles de 90 graus. Amb una gran economia de mitjans: unes planxes de contraxapada de fusta, alguns cargols i gats de fuster i unes fotografies, l'artista ha construït un artifici irracional que reflexiona sobre el problema de la representació i ofereix un llegat de fragments, una analogia perfecta per a atendre als afectes on-over-inside els Blasco que funciona al seu torn com a reveladora de la imatge del món contemporani.

La qüestió del moviment, de la llum i de la seua representació travessa la història de l'art. A partir dels anys 50, seguint els passos de pioners com Naum Gabo, Antoine Pevsner i László Moholy-Nagy, Marcel Duchamp i Alexander Calder, els artistes comencen a integrar en les seues creacions aquestes forces, modelant una nova visió de la realitat en la qual res no és fix i definitiu sinó inestable i indeterminat, en constant moviment: les obres viuen al present, canvien, mai no s'esgoten. La mouvance cinètica es desenvolupa a Europa com una constel·lació internacional formada per una nova generació d'artistes que volen transformar radicalment l'art oposant-se al mite de l'obra, objecte únic definit i totèmic destinat a una elit, expressió personal de l'artista, geni creador reclòs en la seua torre d'ivori. Aquests artistes de nou cuny volen modernitzar l'objecte artístic, obrir-lo a la realitat integrant nous materials i tècniques industrials; en una perspectiva social, produir art per a un públic més ampli, un art participatiu, proposar un rol actiu per a l'artista i l'espectador. 

El moviment encarna la nova relació mútua, física i emotiva, que s'estableix entre espectador i obra, és un mouvement émouvant [moviment emocionant], com ho descriu Vasarely el 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb ell, l'impliquen en un exercici de llibertat, conscient.  

Llum i moviment obri una perspectiva sobre la rica vivacitat d'aquesta tendència internacional en l'actiu context parisenc, la influència del qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període del seu fascinant desenvolupament creatiu i màxim reconeixement entre 1955, any de l'històrica exposició Le Mouvement a la galeria Denise René a París, i 1975. Les obres dels protagonistes d'aquesta avantguarda, provinents de col·leccions privades, galeries i institucions parisianes, ressonaran i s'enriquiran en diàleg amb l'excepcional col·lecció d'obres cinètiques del MACA, donació d'Eusebio Sempere.
 

La ciutat és un dels símbols més característics de la societat moderna. Les ciutats són la punta de llança de les experiències més destacades i dels comportaments més audaços, el lloc de màxim desenvolupament de les arts. Per això, són molts els artistes que tenen com a element central dels seus treballs la vida a les ciutats, unes ciutats enteses (sovint) com un collage de multitud de records i vivències discontinues i fragmentades, com un laberint confús en el qual els habitants es creuen immersos cadascun en els seus propis pensaments.

La idea central d'aquesta exposició és mostrar obres que ens permeten conéixer les múltiples visions, els diferents espais i la gran quantitat d'existències humanes que han conformat la vida a les ciutats en l'últim segle, a través d'obres de la col·lecció de l'IVAM. La institució guarda entre els seus fons la més àmplia i completa visió que sobre aquest tema es pot trobar en un museu espanyol. 

Esta exposició mostra una selecció d'obres de la Col·lecció Fundació Mediterrani que està dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant gràcies al conveni subscrit entre l'Ajuntament d'Alacant i la Fundació Mediterrani.

La Col·lecció Fundació Mediterrani està composta per 212 peces i recorre l'obra de 125 artistes, els noms més imprescindibles del panorama artístic espanyol contemporani. Abarca un arc cronològic que recorre des de la transició democràtica fins als nostres dies: un període artístic a Espanya que correspon als últims 40 anys, tan generós, carregat d'il·lusió, d'energia, de desencant, de derrota i d'ingenuïtat… però també de reflexió, de denúncia, de compromís, d'aventura… Un període en el qual conviuen diverses generacions d'artistes de forma normalitzada com mai abans havia ocorregut, enriquint-se mútuament, aprenent els més joves dels indiscutibles mestres, i redescobrint-se en els més joves la persistència de l'imprescindible.

El conjunt d'obres que integren la Col·lecció CIRCA XX va ser adquirit pel Govern d'Aragó a la seua propietària Pilar Citoler a finals de l'any 2013, mitjançant una fórmula mixta que incloïa compra i donació. Des de llavors es va assignar com a part del fons estable de la col·lecció de l'IAACC Pablo Serrano de Saragossa per a la seua custòdia i exhibició. Un conjunt de 1200 obres que inclou pintures, dibuixos, obra gràfica, fotografia, escultura, instal·lacions i vídeo, convertida en una de les col·leccions de referència en el panorama nacional i internacional. 

Esta selecció d'obres porta per títol Heterotopies, un neologisme encunyat en 1967 pel filòsof francés Michel Foucault, que va construir a partir dels vocables grecs "heteros" (diferent) i "topos" (lloc), com a denúncia de l'interés de la història només pel temps. El concepte de Heterotopia reivindica el món contemporani per excel·lència, una època on l'espai és heterogeni, simultani, juxtaposat on conviu el pròxim i l'allunyat, l'un al costat de l'altre i el dispers; on trobem eixos "llocs altres" en els quals els elements repartits a través del temps conformen un conjunt de relacions, un mapa de xarxes i sinergies, un entrecreuament fatal del temps amb l'espai. 

A través de connexions transgeneracionals proposem una lectura sense cronologia. Només per a mirar. Artistes primers vinculats amb les avantguardes artístiques que busquen l'essència de les formes desterrant l'superflu i retrocedint l'andada fins a arribar a l'origen, al fonament de les formes per a ser testimonis de les conjugacions del negre i de les dissipacions de la transparència. Altres artistes experimenten amb el color i la geometria: la lògica formal i la tradició constructiva es conjuga amb la computació i les noves tecnologies proposant jocs visuals, efectes òptics concrets, dinàmics, tan virtuals com perceptibles sotmesos a un ritme frenètic establit per la repetició i la interacció dels colors. I transformant la percepció, posant l'èmfasi tant en allò que es veu com en el que es suggereix, artistes últims anuncien entorns freds i distants sotmesos al fet mateix de veure o no veure, deslumbrats pel color o per la seua absència, travessats per una llum cegadora pròxima a la invisibilitat que construeix un estat mental en permanent desenfocament, una atmosfera artificial que plasma l'abstracció de la realitat. Les Heterotopies construïdes a temps i espai real són els llocs on es compleixen les utopies. 

El MACA presenta la segona exposició dins del programa "Contexto vanguardies" amb dues obres de Kurt Schwitters. Amb aquest programa es tracta de mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció del IVAM pertanyents a les vanguardies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX, de forma que s'establisquen lectures complementàries, mirades transversals, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleixin el seu llenguatge i missatge i completar la visió d'una època fonamental de la modernitat que transita per camins entre la tradició i lo nou. Fer-ho en el MACA, a Alacant, junt a les mateixes obres de la Col·lecció Art Segle XX permetrà que el visitant puga gaudir d'obres mai vistes en la ciutat i són referents de la història de l'art que formen part dels excel·lents fons de la institució que diriges.

Aquesta segona exposició està formada per un conjunt de dues obres de Kurt Schwitters, un dels artistes més radicals del panorama artístic del segle XX, sent la continuació de l'anterior "Contexto Vanguardies" i que conviuran en la primera sala del museu junt als seus contemporanis Julio González, Pablo Gargallo o Juan Gris.

L'artista

L'artista alemany Kurt Schwitters (Hannover, 1887 – Ambleside, Regne Unit, 1948) fou un dels principals i més influents protagonistes del moviment dadà. En 1919 construí els seus primers col·latges i assemblatges amb materials de rebuig, que denominaria Merz convertint-los en símbol d'un món en ruïnes. Realitza un art multidisciplinar, lliure de les convencions artístiques tradicionals i Merz donaria nom als seus poemes, la seua revista, el seu teatre i els seus col·latges o construccions esculturals.

Abandonà els seus estudis d'arquitectura en la seua ciutat natal per a traslladar-se a Dresde, on visitava la Kunstakademie amb el propòsit de convertir-se en pintor. Després d'uns començaments lligats a l'impressionisme i una mica més tard a l'expressionisme, en 1918 exposà les seues primeres obres d'estil cubo-futurista en la galeria Der Sturm de Berlín. Un any més tard construí els seus primers col·latges i assemblatges amb materials de rebuig, que denominaria Merz, nom derivat de la mutilació fortuïta de la paraula Kommerz, que havia utilitzat en un dels seus col·latges. Merz es convertiria en sinònim de l'art multidisciplinar nou que realitzaria a partir de llavors, lliure de les convencions artístiques tradicionals i que donaria nom als seus poemes, la seua revista, el seu teatre i les seues construccions esculto-arquitectòniques (Merzbau). Ell mateix definiria aquest procés artístic com a conseqüència del moment històric en què li havia tocat viure: «La Gran Guerra ha terminat, en cert mode el món està en ruïnes, així doncs, recull els seus fragments, construïsc una nova realitat».

La seua obra fou prohibida per les autoritats nazis a la seua arribada al poder en 1933 i inclosa en les llistes d'"art degenerat". En saber que era buscat per la Gestapo s'exilià a Noruega en gener de 1937, deixant a Alemanya a la seua esposa Helma. Després de la invasió nazi del país nòrdic fugí en vaixell a Edimburg. En el Regne Unit el consideraren com un enemic estranger i passà per diversos camps d'internament, recalant finalment en el Camp Hutchison de l'Illa de Man. Una vegada alliberat, passà per Londres i, finalitzada la guerra, es traslladà al Districte dels Llacs en el nord d'Anglaterra. En octubre de 1946 es trencà una cama després d'una caiguda de la qual mai no es recuperaria. Morí a Kendal el 8 de gener de 1948; dos dies després se li informava per carta que li havia sigut concedida la ciutadania britànica.

Les Quatre Estacions de 1965 és la primera carpeta de serigrafies artístiques que s'estampa a Espanya. Fa d'això 50 anys i la presentació a la Galeria Juana Mordó es va convertir en un èxit de públic, crítica i vendes sense precedents. Va ser l'inici d'un dels conjunts d'obra gràfica més importants realitzats a l'Espanya del segle XX, el de l'artista Eusebio Sempere, excepcional tant per la seua qualitat com per la seua quantitat. Aproximadament dos-centes obres entre serigrafies, litografies i gravats, elaborades de forma artesanal en les que s'aconsegueixen altíssimes cotes de perfecció sempre minuciosa i a vegades, preciosista.

Es presenten 9 carpetes de serigrafies originals d'Eusebio Sempere totes estampades per Abel Martín, com si d'un treball en equip es tractara, que recorren la trajectòria vital de tots dos artistes i posen de manifest la col·laboració artística conjunta, la unió i comunicació espiritual. Sempere seria el cervell de les formes i dels colors que després Abel Martín, excel·lent estampador, plasmava sobre el paper mitjançant la superposició de pantalles de seda, una per a cada un dels colors empleats. A vegades més de 40.

Les Quatre Estacions de 1965, Álbum Nayar de 1967, Llibre Alarma, Transparència del Temps o La Alhambra de 1977, Homenatge a Gabriel Miró de 1978, La Llum dels Salms de 1980, Càntic Espiritual de 1982 o la carpeta pòstuma de Les Quatre Estacions de 1988 que va acabar Abel Martín en solitari, conjuguen la música dels números que no existeixen amb la literatura precisa per a cada línia.

Totes les carpetes van acompanyades de textos literaris, experimentals, avantguardistes, clàssics o místics. Pedro Laín Entralgo, Julio Campal, José Miguel Ullán, Edmond Jabés, els poetes àrabs de Granada, Gabriel Miró, els salms bíblics o Sant Joan de la Creu presentats al seu torn per Rafael Alberti, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Juan Cantó o Vicente Aguilera Cerni, paraules penjades en les formes i colors que inspiren a les ànimes el desig de quedar-se allí i prendre seient.