El MACA compta des d'avui amb la peça d'Arcadi Blasco «Objecte-idea» amb motiu del desè aniversari de la seua mort. L'obra ha sigut dipositada per un període de cinc anys per José Piqueras, i s'exposa des d'avui en la planta baixa del museu. L'artista
Arcadi Blasco Pastor (Mutxamel, Alacant, 1928 – Majadahonda, Madrid, 2013) fou un pintor que en la segona meitat de la dècada dels 50 troba en la ceràmica el material idoni per a l'expressió plàstica. La seua formació artística com a pintor té lloc en l'Escola de Belles Arts de Madrid, on va arribar als 19 anys, terminant el curs de professorat en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València en 1953. Eixe mateix any es trasllada a Itàlia, on resideix per dos anys en l'Acadèmia d'Espanya a Roma, allí té el seu primer contacte amb la ceràmica a través de l'obra de Nino Caruso i de Carlo Zauli.
En tornar a Espanya, realitza les seues primeres experiències ceràmiques i s'interessa per la ceràmica artesanal, la qual cosa el porta a treballar amb l'alfarero de Conca, Pedro Mercedes -amb qui intercanvia saberes-, i en altres tallers de ceràmica popular d'Agost i Triana (Ceràmica Montalbán). En 1955 instal·la el seu primer taller en la nau -cedida per l'arquitecte Luis Feduchi- l'edifici a mitja construir del Museu d'Amèrica situat en la Ciutat Universitària de Madrid, que compartí amb José Luis Sánchez, Jacqueline Canivet i Carmen Perujo; allí realitzaria, entre altres obres, moltes vidrieres, mosaics i murals ceràmics destinats, en gran part, a ornamenta les esglésies que es construïren per encàrrec de l'Institut de Colonització dels Pobles d'Espanya, col·laborant amb els arquitectes José Luis Fernández del Amo, Ignacio Gárate, Luis Cubillo, García Benito, Luis Feduchi, Fernández Alba i Fisac, entre altres. L'immens espai d'aquest lloc de treball per a la creativitat també fou utilitzat ocasionalment per pintors com José Vento, Hernández Mompó, Rafael Canogar, Antonio Saura, etc., que tenien necessitat de realitzar obres de gran format i no disposaven d'espai suficient en els seus estudis. Este taller provisional va arribar a convertir-se en un lloc de trobada d'artistes de la jove vanguardia madrilenya.
Precisament, una de les característiques més destacables de la trajectòria com a ceramista d'Arcadi Blasco és la seua participació directa, entre els anys 1945 i 1974, en el nou aconteixement de l'art contemporani, ja que fou –com ha assenyalat acertadament Carmen González-, "l'únic artista ceràmic que per una sèrie de «casualitats»" -com ell mateix defineix- participa en el camp de les arts plàstiques, i que ha realitzat gran quantitat d'exposicions nacionals i internacionals en els fòrums de l'art contemporani portant sempre obra ceràmica.
Després d'una primera aproximació directa al quefer ceràmic, que consistí en emprar la superfície de recipients com a suport del seu vocabulari pictòric –realitzant obres amb certa càrrega decorativa-, Arcadi Blasco es sentirà fortament atret per les qualitats i expressivitat d'esta matèria, i com a conseqüència naixeran els seus Quadres ceràmics (1956-64).
En tots els seus cicles de treball posteriors: Objectes idea (1969), Propostes ornamentals (1969-74), Arquitectures i Murs per a defensar-se de la por (1970-86), Ruïnes arqueològiques (1984-86), Rodes de Molí per a combregar (1985). Homenatges (1992-95), les argiles de distintes tonalitats, els engobes, vidriats –menys freqüents i molt matisats-, i les aplicacions d'òxids colorants de tons terrosos seran –moltes vegades sotmesos a una cocció reductora-, els materials protagonistes de les seues obres.
En aquell torbellí de búsquedes en que es convertiren els anys 50 per als artistes espanyols més inconformistes, Arcadi Blasco indaga en les possibilitats de la matèria ceràmica i troba en l'argila cuita el mitjà idoni amb el qual realitzar en volum les seues últimes investigacions pictòriques, que desembocaran –en ceràmica- a finals dels anys 60 en relleus i escultures de compromís social i crítica política.
Amb el seu retorn en 1985 al seu poble de naixement (Mutxamel) i la instal·lació del seu taller en una casa de camp de la partida de Bonalba, Alacant recobra un artista en plena maduresa que féu un esforç per activar la cultura alacantina a través de distintes iniciatives, algunes relacionades amb la ceràmica i la seua ensenyança.
Alguns d'estos "Objectes-idea" de finals dels seixanta es mostraren en l'exposició d'Arcadi Blasco en el Pavelló Espanyol de la XXXV Biennal de Venècia en juny de 1970, i foren l'antesala de les seues "Propostes ornamentals per al diàleg" i de les "Propostes per a torturar", sèries a les quals pertanyen obres fonamentals de la seua producció artística de principis dels setanta com el "Recinte per a un assassinat legal" de la col·lecció del MACA.
La ceràmica és protagonista i els relleus comencen a envoluprar-se sobre si mateixos, a voler ocultarse, adquirint un aspecte més escultòric i fins i tot arquitectònic amb la inserció de buits practicables. Estes obres estan treballades amb minuciositat artesanal mitjançant un conjunt de recursos molt personals: tocs i impressions a mode d'escriptura cuneïforme i repetitiva; fileres de boles o perles d'argila afegides i de distints tamanys; comptes de collaret o radiacions com si foren peces d'orfebreria d'antigues cultures, refinades i bàrbares a un temps, amb tot tipus de rugositats i relleus on pareix bullir encara la matèria.
