El MACA obri les seues portes a l'estudi i anàlisi de l'arquitectura contemporània a través del material més sensible: els dibuixos, els plànols, les maquetes… el món de les idees. La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades en torn a l'art i l'arquitectura al voltant d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies, tintes que pertanyen a la seua memòria que ara es desvetllen per a acostar-nos als creadors d'espais. Les seues arquitectures, les seues influències, els seus orígens, la trastienda de les seues ànimes perquè la taula de l'arquitecte continue dibuixant... i nosaltres, aprenent. Francisco Leiva Ivorra, arquitecte i professor, que en 1998 fundà a Alacant, junt a Marta García Chico, Enginyera Agrònoma, el col·lectiu multidisciplinar obert Aranea. El seu treball està marcat per una especial sensibilitat per a reinterpretar contextos geogràfics i assumir reptes programàtics que tingueren a resaltar les particularitats de cada lloc amb una certa naturalitat en les solucions, senzilles, directes i orientades a crear rics paisatges emocionals.

La maqueta que presenta, realitzada pels seus alumnes d'Arquitectura de la Universitat d'Alacant, tingué el seu origen en l'estudi de l'espai de Cigarreres, però de ací passaren a concebre un projecte global de la franja costera d'Alacant. Segons paraules de Leiva, "Alacant gaudix d'una geografia privilegiada, però no té un projecte de ciutat que pose en valor els seus trets diferenciadors. Encara hi ha pendent una actuació sobre el seu front litoral i una revitalització dels seus hits topogràfics.

El parc central fruit de l'enterrament de les vies del tren i la seua connexió amb una sèrie de parcs lineals que abraçen la ciutat és una oportunitat que la ciutat no pot tornar a desaprofitar."

El MACA proposa en format de conversa, uns encontres en torn a l'art i l'arquitectura al voltant de la taula de l'arquitecte. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de gener a maig de 2015. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partícips en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partícips en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. L'obra encara participa dels principis higienistes assumits pels arquitectes de la modernitat, en resposta a una sensibilització social que es dirigí cap a temes de salubritat després de les epidèmies decimonòniques. Així, a més de l'elecció del solar idoni, l'orientació i la ventilació es converteixen en factors determinants per a un projecte complex, executat en dues fases autònomes: primer el Sanatori (cos central amb ala quirúrgica) i després la Casa de Repòs (ala annexionada). S'enfatitza la dimensió horitzontal, extensiva i meditada, que obeeix al compliment d'un programa funcional múltiple. Este atén prioritàriament a unes condicions òptimes de solellament per als malalts, però també a una economia pressupostària. La construcció es resol amb uns murs de càrrega convenientment preparats per a l'aïllament tèrmic i acústic.

Les favorables característiques del lloc, en la perifèria alacantina pròxima al mont Benacantil i front al mar, permeten incorporar la plàcida contemplació del paisatge al confort general, col·laborant en els processos terapèutics. Per altra part, la parcel·la defineix una alineació en eix respecte a una plaça rectangular on recau un hospital preexistent, tancant-se en pentàgon per a respectar el traçat de dos carrers secundaris entre els quals estava la zona ajardinada, anterior a les ampliacions més recents alienes a les intencions del projecte original i que, en l'actualitat, impedeixen observar a distància els fronts meridionals.

L'edifici té sis plantes –l'última destinada a terrassa solàrium, segons manaven els cànons– i aprofita la topografia per a allotjar en el nivell intermedi l'accés principal, lleugerament desplaçat a fi de trencar el principi acadèmic de simetria. Les circulacions es produeixen per corredors perimetrals, acusant enllaços curvos de transició entre uns cossos prismàtics que mostren recursos adequats per a combinar necessitats funcionals amb resultats expressius. La imatge remit al període de formació del seu autor perquè, no apreciant-se concessions pròpies de l'autarquia, el llenguatge és escuet i certes iconografies, com la dels buits circulars d'eco nàutic o la del remat corbusierano de la façana nord, delaten la procedència moderna dels seus gustos, més allà d'altres exigències.

Carmen Jordá Such

El MACA proposa en format de conversa, uns encontres en torn a l'art i l'arquitectura al voltant de la taula de l'arquitecte. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de gener a maig de 2015. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partíceps en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partíceps en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. A més de la pròpia dedicació a l'obra, Vicente Vidal també ha mostrat una singular faceta d'arquitecte compromés amb Alcoi, la seua ciutat adoptiva. Junt amb Luis Armiño va realitzar una sèrie d'intervencions urbanes que antecediren al Pla ARA (Arquitectura i Rehabilitació d'Alcoi), ideat per a rehabilitar les zones degradades del centre històric i per a dotar de parcs els distints barris. Durant la primera etapa democràtica d'Alcoi renovaren la plaça Major i la plaça d'Espanya (1983), i treballaren en el centre històric d'Alcoi amb projectes de vivendes en la Torre de Fraga i Barbacana (1988), este últim junt a Francisco Picó Silvestre. Altres actuacions que construïren la identitat de la ciutat foren el disseny del mobiliari urbà tan característic d'Alcoi: les faroles, les papereres, l'enramada i les rígoles i imbornals de fundició, que tenen la virtut d'haver sigut assimilades pels ciutadans com el reflex d'una herència industrial.

Arquitecte nascut a Elda, Alacant. Recorda quan de xiquet acompanyava al seu pare i a sa mare, venedors ambulants, en el seu recorregut pels pobles alacantins. Inicià els seus estudis en el seu poble, Elda, després de l'assentament de la seua família al front d'una xicoteta botiga de teixits. Allí els dissabtes li tocava empaquetar, descarregar les mercaderies, recollir els fils i fer recats amb ajuda d'una carretilla. Aleshores l'arquitectura era ja per a ell com el seu gran somni daurat, i, fent cas omís que allò era una meta només per a classes privilegiades, se'n va anar amb 15 anys a una pensió de Barcelona, on va fer el preuniversitari i va ingressar en l'Escola d'Arquitectura. Després de terminar els seus estudis a Madrid, que compatibilitzà amb xicotets treballs en els despatxos de Javier Carvajal i Fernández Alba, se'n va anar amb una beca a Roma, on va acometer un estudi sobre els sòls i els paviments de la capital italiana. Una vegada de tornada a Espanya, s'instal·la a Alacant per a ajudar econòmicament a la seua família. Reconeix que ha tingut molta sort en la seua vida i amb la seua carrera professional, que li ha permés fer quasi tot tipus d'obres. Urbanitzacions, polideportius, habitatges socials, restauracions d'edificis antics, un tanatori i un centre de recerca d'Explosius Río Tinto, conformen algunes de les obres realitzades pels seus estudis de Madrid i Alacant. Pare de cinc fills, pareix que té tot el temps del món. Li agrada tot, des de llegir a pintar i oïr música. Ha practicat l'atletisme, de jove fins i tot va guanyar algun campionat, té una yeguada, organitza concursos hípics i pertany a la Fundació Eusebio Sempere, a Alacant. Potser ho arrossegue des de la seua experiència com a venedor ambulant; el cert és que Alfonso Navarro, un home que es qualifica de lluitador i inconformista, fa gala d'una gran facilitat per a projectar el que considera una enorme valia professional i gaudir de l'atractiu i l'emoció sense límits que li suposa la dedicació a l'arquitectura.

Pocs arquitectes hi ha en la província d'Alacant durant la segona meitat del segle XX la seua obra ha tingut tanta fortuna professional i crítica. A una capacitat de projectació extraordinària se li uneix des del primer moment la possibilitat d'executar grans encàrrecs amb un fort impacte urbà que, gràcies a la promoció de les capes més cultes de la burgesia industrial ilicitana, les institucions públiques i l'Església, contribuïren a la definició de la moderna ciutat d'Elx.

Ha sigut president del Patronat del Misteri d'Elx (1988-1998), professor de la nova Escola d'Arquitectura d'Alacant i vocal del Col·legi d'Arquitectes. La seua activitat com a arquitecte ha sigut llarga i intensa, propiciada per la prematura mort en accident de trànsit el 1968 del seu pare, l'arquitecte Antonio Serrano Peral. Sap utilitzar la seua joventut i capacitat creadora per a portar un estudi que, amb nombrosos encàrrecs i obres deixats per aquell sense terminar, comptava amb la col·laboració d'excel·lents delineants i aparelladors, tenia un arxiu professional ben sistematitzat i una cuantiosa biblioteca d'arquitectura. La incorporació al mateix del seu germà Andrés i el seu nebot Antonio (i, posteriorment, dels arquitectes Fernando Valderrama i Beatriz Serrano), en unes dècades de gran activitat constructora a Elx, intensificà les seues possibilitats, desenvolupant una arquitectura arrelada en l'Escola de Madrid, però relacionada, quelcom eclècticament, amb la coetània desenvolupada a Europa. PREMI A LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL 2023

Un arquitecte centrat en la seua ciutat

Pocs arquitectes hi ha en la província d'Alacant durant la segona meitat del segle XX la seua obra ha tingut tanta fortuna professional i crítica. A una capacitat de projectació extraordinària se li uneix des del primer moment la possibilitat d'executar grans encàrrecs amb un fort impacte urbà que, gràcies a la promoció de les capes més cultes de la burgesia industrial ilicitana, les institucions públiques i l'Església, contribuïren a la definició de la moderna ciutat d'Elx.

Ha sigut president del Patronat del Misteri d'Elx (1988-1998), professor de la nova Escola d'Arquitectura d'Alacant i vocal del Col·legi d'Arquitectes. La seua activitat com a arquitecte ha sigut llarga i intensa, propiciada per la prematura mort en accident de trànsit el 1968 del seu pare, l'arquitecte Antonio Serrano Peral. Sap utilitzar la seua joventut i capacitat creadora per a portar un estudi que, amb nombrosos encàrrecs i obres deixats per aquell sense terminar, comptava amb la col·laboració d'excel·lents delineants i aparelladors, tenia un arxiu professional ben sistematitzat i una cuantiosa biblioteca d'arquitectura. La incorporació al mateix del seu germà Andrés i el seu nebot Antonio (i, posteriorment, dels arquitectes Fernando Valderrama i Beatriz Serrano), en unes dècades de gran activitat constructora a Elx, intensificà les seues possibilitats, desenvolupant una arquitectura arrelada en l'Escola de Madrid, però relacionada, quelcom eclècticament, amb la coetània desenvolupada a Europa.

Arquitectures públiques de qualitat

A Elx realitza: el Col·legi Públic El Palmeral (1969), a base de pavellons aïllats, amb una gràcil estructura metàl·lica vista i blocs de formigó blanc vistos, en un dels cèlebres horts de palmeres; el conjunt residencial-comercial Caserna Vella (1971-1976), centrat per una plaça pública, amb els seus movits volums italianitzants i la seua torre en cantonada, acabats en cridaneres colors blanc, blau i granat, que canvià la toponímia, ara coneguda com a Pisos Blaus; dos edificis comercials i d'habitatges en la Glorieta (1973), amb delicats paraments en marbre rosa entregats a una estructura metàl·lica vista que recorda el neoliberty milanés i les prairie houses de Wright; diversos col·legis realitzats com a arquitecte escolar i vocal de la Junta de Construccions, entre ells el Candalix, resultat de rehabilitar una antiga fàbrica de calçat (1985), el Miguel de Cervantes (1979), premiats pel Col·legi d'Arquitectes, la guarderia de la CAM (Premi Palas Atenea 1984), i altres, formalitzats amb diversos models que repeteix intel·ligentment; el mercat del Pla de Sant Josep (1974), peça brutalista, única en la província, lamentablement enderrocada.

Són també molt destacables les seues restauracions com el Ajuntament (1970-1980), la basílica de Santa Maria (1980-1997), l'ermita de Sant Sebastià, el palau d'Altamira per al Museu Arqueològic (1980-2009), els banys àrabs i l'Asil de vells.

Juan Antonio García Solera nascut a Alacant en 1924, i company de promoció de Javier Carvajal, comença a exercir com a arquitecte en la seua ciutat natal en l'any 1953 recén acabats els estudis d'Arquitectura en l'Escola de Madrid. Sense lloc a dubtes per la cronologia apuntada, però sobretot per la significació de la seua arquitectura en la ciutat, García Solera és el representant a Alacant, d'eixa segona generació d'arquitectes apuntada per Carlos Flores. En 1967 amb el projecte per a un Palau de Convencions comença una sèrie de projectes que pretenia dotar Alacant d'una infraestructura per a la realització de congressos internacionals que complementaren l'oferta turística de la ciutat. El projecte realitzat sobre una trama hexagonal que retoma geometries i mòduls assajats per Corrales i Molezún en el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de Brussel·les nou anys abans, es presenta al Concurs Nacional d'Arquitectura promogut per la Direcció General de Belles Arts, sent un dels 12 projectes seleccionats per a l'exposició.

Completar la ciutat / Projectes d'habitatge amb Mónica Alberola. Dijous 30 d'octubre a les 19:30 hores. Entrada lliure.

Professora Associada en el Departament de Projectes de l'ETSAM de la Universitat Politècnica de Madrid Des de 1996 juntament amb Consuelo Martorell funda l'estudi alberolamartorell, en 2018 amb la incorporació a l'equip de les arquitectes María Casariego Córdoba i Guiomar Martín Domínguez i de l'arquitecte Enrique de Teresa Trilla.

L'estudi ha centrat la seua activitat en obres de recuperació del Patrimoni i de nova planta en la qual els concursos han sigut el principal motor de la nostra activitat professional destacant amb premis en concursos de projectes i obra construïda entre els quals destaquen: 1r Premi Recalificació de l'àrea Ex Macello d'Arona. Itàlia. Premi VPO IX BEAU Edifici de 22 habitatges socials per a joves en El Rastro. Madrid.2011. 1r Premi Habitatges en el PAU dels Ahijones, Madrid. IVIMA.2007. 1r Premi Edifici d'Habitatges Pza. General Vara del Rey, Madrid. EMVS (2005) i recentment el 1r Premi del concurs per a l'Auditori i Escola Nacional de Sanitat de l'Institut de Salut Carlos III a Madrid.

Coordina: Santiago Varela

Col·labora: Col·legi d'Arquitectes d'Alacant

Polítiques i projectes d'habitatge col·lectiu a Espanya. Josep María Montaner

Partint del marc actual de la nova Llei pel dret a l'habitatge i de les mesures adoptades a Espanya, es va a recapitular al llarg del segle XX per a entendre l'anomalia del cas espanyol, en relació a les polítiques d'habitatge que, des del període d'entreguerres, es van realitzar a la majoria de països europeus, passant també per l'etapa de la dictadura franquista. Tres són els trets dominants: absència de polítiques estratègiques i continuades; absència de regulacions cap a un sector immobiliari poc professional; i èmfasi en la propietat de l'habitatge.

A més, es tractarà dels criteris i dels projectes de referència per a afrontar els reptes actuals: especialitzar, flexibilitzar, participar, industrialitzar, cooperar i fer habitatge assequible. Per a això es recorrerà a exemples a Espanya i de la política d'habitatge a Barcelona a partir del 2015.

En el context general, s'analitzaran les mesures actuals més urgents: política autèntica d'habitatge; no a la descalificació de l'habitatge protegit; i regulació de lloguers en general i dels de temporada, per a afrontar els efectes que està produint l'excés de turisme i els apartaments turístics.

Coordina: Santiago Varela

Colabora: Colegio de Arquitectos de Alicante

La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades sobre l'art i l'arquitectura entorn d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies que pertanyen a la seua memòria i que ara es desvetllen per a acostarnos als creadors d'espais. La taula de l'arquitecte segueix dibuixant....i nosaltres aprenent.

El MACA proposa des de 2015 unes trobades en format de conversa, entorn de l'art i l'arquitectura. Reflexionar de nou sobre les relacions entre l'arquitectura i l'art, entendre el procés de construcció i reconstrucció de l'arquitectura des d'un punt de vista més artístic o de pensament, ens fa aprofundir en aquesta proposta. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de setembre de 2020 a maig de 2021.

El Museu d'Art Contemporani d'Alacant les col·leccions del qual estan formades per obres realitzades fonamentalment en el segle XX, comprén des de les anomenades avantguardes a quants plantejaments i manifestacions plàstiques es realitzaren en les dècades de la segona meitat de la passada centúria. Obres plasmades sobre diferents suports i materials, amb dimensions i tècniques diverses. De la mateixa manera, les exposicions temporals sempre relacionades amb aquests fons, permeten ampliar o aprofundir en alguns aspectes de cronologia coetània. No obstant això, de les col·leccions permanents i d'aquelles manifestacions temporals, l'arquitectura contemporània queda absent.

La pròpia arquitectura del MACA, un projecte creat i dirigit per l'Estudi Sancho Madridejos és un hermós edifici de gran eficàcia funcional. La projecció sincòpada d'espais horitzontals i verticals estableix un ordre formal basat en la geometria i la textura dels materials emprats en la construcció, al temps que descobreix una mena de tensió resolta pel recorregut cenital de la llum, una mena d'espiritualitat "sentida" més emocional que real.

La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán en el MACA), serveix de sustent ideològic per a vincular les converses i serveix de suport material de dibuixos, esbossos, plànols i maquetes per a poder recórrer mentre somiem, l'espai imaginat. La coordinació d'aquestes trobades corre a càrrec de Santiago Varela Botella, arquitecte.

L'arquitectura és la transformació d'un maó sense valor en un maó d'or", apareix en els textos castellans com a frase atribuïda a Alvar Aalto. Hanni Sippo, a Finlàndia, ens donava una altra versió: "Quan està utilitzat de manera adequada el maó es transforma en or.

La paleta de la meua arquitectura, del meu ofici, no té ara el color de l'simbòlic, ni dels meus desitjos personals. Trobo, en canvi, construcció per tots els costats. Construcció, de la física i de la sensible; construcció abstracta, ètica, moral…..No volem que els nostres edificis representen una altra cosa sinó la seua pròpia presència.

Construcció que es mete fins a la mèdul·la del projecte i que desapareix com a quelcom separat del mateix. Construcció com a aspiració i no com a necessitat.

Si la materialitat no és quelcom extern al projecte, inclús pot participar dels assumptes rellevants que demanda la societat: creació de benestar, estalvi de recursos, construir amb menys,… Serà aleshores quan la materialitat podrà transmetre pensaments immaterials.

I buscar una identitat formal, i una identitat i coherència constructiva. I això fa que els mínims materials possibles, pregunten a l'origen del projecte. Els detalls no deuen entretenir, distraure, sinó ajudar a la comprensió de la totalitat del projecte.

Haurà que contar aleshores els projectes amb un llenguatge pla, sense especialitzacions de jerga, sense els neologismes habituals trets d'altres disciplines. Si és tan important des d'on prenem les decisions constructives, direm que es construïx per desig i per il·lusió. Tindrem records i nostàlgies d'arquitectures i també anticipació. M'interessa emprar el material d'una manera específica i sensible, sense les seues significacions culturals. I, aleshores, el material pot adquirir qualitats poètiques, perquè els materials no són en si mateixos poètics.

L'arquitectura com a LA REPRESENTACIÓ DE LA CONSTRUCCIÓ". Perquè el material és el substrat concret i la geometria l'abstracte.

El nucli de la meua activitat arquitectònica resideix en l'acte de construir. Construir llocs adequats per a les activitats i felicitats humanes. Perquè pot existir un enfocament ètic dels problemes constructius.