Visita guiada amb vermut per al públic general recorrent les sales i les obres de les dones artistes.

Tradicionalment, s'ha considerat la dona com una ciutadana de segona classe en el món de la cultura. Esta posició es basava en una estadística recolzada en un nombre, molt limitat, de dones que havien destacat en l'àmbit de la literatura, el pensament i en les arts plàstiques. Esta idea es desmorona davant una simple consideració, i és les reduïdes oportunitats de poder desenvolupar els seus talents personals que tenien.

Ens centrarem en Kara Walker, Louise Bourgouis, Nicole Eisenman i Olga Diego, atentes a les preocupacions plàstiques de la seua generació i dominades pel seu context sociocultural.

D'elles coneixerem no sols la seua obra sinó també la seua vida, amb la intenció de despertar una nova mirada, que reconega el treball de la dona en la superació dels rols i models imposats en la història de l'art dominats pel sexe masculí.

Entrada lliure fins a completar aforament.

Visita guiada amb vermut per al públic general recorrent les sales i les obres de les dones artistes.

Tradicionalment, s'ha considerat la dona com una ciutadana de segona classe en el món de la cultura. Esta posició es basava en una estadística recolzada en un nombre, molt limitat, de dones que havien destacat en l'àmbit de la literatura, el pensament i en les arts plàstiques. Esta idea es desmorona davant una simple consideració, i és les reduïdes oportunitats de poder desenvolupar els seus talents personals que tenien.

Ens centrarem en Ana Teres Ortega, Corita Kent, Anni Albers i Katharina Fritsch, atentes a les preocupacions plàstiques de la seua generació i dominades pel seu context sociocultural.

D'elles coneixerem no sols la seua obra sinó també la seua vida, amb la intenció de despertar una nova mirada, que reconega el treball de la dona en la superació dels rols i models imposats en la història de l'art dominats pel sexe masculí.

Entrada lliure fins a completar aforament.

Catalina no se va de festa: és una festa en si mateixa. Abans de eixir se prueba sus quatre mitges trencades a vore qué li queda millor i demà se descobrix el pòmul morat, els pespunts a dentades, agulletes en els bessons, l'afonía. Catalina se reventa i aconseguix, a base de besos ben i mal donats, que les altres reventen. Enfront el "Madame Bovary soc jo", que no vol ni en pintura, Catalina declara "La rumba soc jo", com Andrés Caicedo a la seua novel·la "¡Que viva la música!", el qual ens ensenyà a xuparnos el cabell així com "Lectura fácil", de la nostra companya Cristina Morales (Premi Herralde 2018 i Premi Nacional de Narrativa 2019) ens ensenyà a clavar-nos el cant de la taula. Catalina peca de dansa i de literatura, però expia la seua cultura amb poca vergonya.

L'ull de l'huracà: uno forma part de l'ull de l'huracà, un projecte d'investigació corporal i creació coreogràfica que parteix de l'acció de girar, i de com la permanència en aquesta acció ens pot transformar i permetre que emergisca i siga perceptible lo personal i lo subtil. És un salt al buit, un desafiament serè als límits a través de la continuïtat i la persistència. Si poguera acostar-me a quelcom paregut a la meditació, seria a través de l'acció, d'una acció que implicara a tot el meu cos i la meva atenció perquè la ment també tinguera que rendir-se i entregar-se. Així m'imagino en mig del moviment perpetu, buscant algun tipus de quietud, algun tipus de silenci, en l'ull de l'huracà, allí on s'obren noves possibilitats i es revelen altres rostres, i en el cos i l'espai es componen i descomponen distintes geometries. Quan l'desconegut passe a ser lo normal, el moviment passe a ser quietud i la quietud dança, quisiera que lo que comença com un rendir-se d'un cos arribara a contagiar-se i que l'espai se vaja omplint de rastres d'accions i formes i gests i composicions on lo perdurable i l'efímer coexisteixen.

Dansa: Lucía Marote

So: Peter Memmer

Dirigida per Tomàs Aragay (director de teatre i dramaturg) i Sofía

Asencio (ballarina i coreògrafa) es va crear el 2001; ha construït un

llenguatge que troba una de les seues claus fonamentals en el concepte del desplaçament. De situar-se quelcom fora del seu lloc, àmbit o espai propi per a indagar com este desplaçament modifica el llenguatge, tant pel que fa a la seua gramàtica constitutiva com pel que fa a la lectura que un observador pot fer. Desplaçar per a desvelar quelcom. Esta maniobra de desplaçament s'ha revelat com un instrument eficaç per a generar espais de discurs poètic que pose en qüestió l'estatus quo de la nostra comprensió de la realitat. Caldo primordial és una acció artística en un espai determinat. Abstracta. No narrativa. Caldo primordial és una investigació a la busca de: l'anti narrativitat com a forma de narració. La profanació dels estilemes d'allò escènic.

Una sèrie d'accions que aconteixen davant l'espectador i que no construïxen una narració sinó un paisatge fet de rastres i errors mostrats i comentats. I al nostre parer, els errors apareixen quan lo poètic s'instal·la i es convertix en quelcom "sublim", llunyà, només estètic. Una poètica que proposa rastres més que objectes fixos que admirar. Derrotar la poesia del cos per a tornar a trobar-la. Buidar-se de sentit per a trobar un sentit més propi. Desacralitzar l'espai escènic per a donar entrada al present.

Idea: Tomàs Aragay i Sofía Asencio

Creació i interpretació: Sofía Asencio, Ramón Giró

Encàrrec de La Porta en el context de LP'11 Amb la col·laboració de: Govern Basc, Generalitat de Catalunya, INAEM e Institut Ramon Llull

La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades sobre l'art i l'arquitectura entorn d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies que pertanyen a la seua memòria i que ara es desvetllen per a acostarnos als creadors d'espais. La taula de l'arquitecte segueix dibuixant....i nosaltres aprenent.

El MACA proposa des de 2015 unes trobades en format de conversa, entorn de l'art i l'arquitectura. Reflexionar de nou sobre les relacions entre l'arquitectura i l'art, entendre el procés de construcció i reconstrucció de l'arquitectura des d'un punt de vista més artístic o de pensament, ens fa aprofundir en aquesta proposta. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de setembre de 2020 a maig de 2021.

El Museu d'Art Contemporani d'Alacant les col·leccions del qual estan formades per obres realitzades fonamentalment en el segle XX, comprén des de les anomenades avantguardes a quants plantejaments i manifestacions plàstiques es realitzaren en les dècades de la segona meitat de la passada centúria. Obres plasmades sobre diferents suports i materials, amb dimensions i tècniques diverses. De la mateixa manera, les exposicions temporals sempre relacionades amb aquests fons, permeten ampliar o aprofundir en alguns aspectes de cronologia coetània. No obstant això, de les col·leccions permanents i d'aquelles manifestacions temporals, l'arquitectura contemporània queda absent.

La pròpia arquitectura del MACA, un projecte creat i dirigit per l'Estudi Sancho Madridejos és un hermós edifici de gran eficàcia funcional. La projecció sincòpada d'espais horitzontals i verticals estableix un ordre formal basat en la geometria i la textura dels materials emprats en la construcció, al temps que descobreix una mena de tensió resolta pel recorregut cenital de la llum, una mena d'espiritualitat "sentida" més emocional que real.

La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán en el MACA), serveix de sustent ideològic per a vincular les converses i serveix de suport material de dibuixos, esbossos, plànols i maquetes per a poder recórrer mentre somiem, l'espai imaginat. La coordinació d'aquestes trobades corre a càrrec de Santiago Varela Botella, arquitecte.

L'arquitectura és la transformació d'un maó sense valor en un maó d'or", apareix en els textos castellans com a frase atribuïda a Alvar Aalto. Hanni Sippo, a Finlàndia, ens donava una altra versió: "Quan està utilitzat de manera adequada el maó es transforma en or.

La paleta de la meua arquitectura, del meu ofici, no té ara el color de l'simbòlic, ni dels meus desitjos personals. Trobo, en canvi, construcció per tots els costats. Construcció, de la física i de la sensible; construcció abstracta, ètica, moral…..No volem que els nostres edificis representen una altra cosa sinó la seua pròpia presència.

Construcció que es mete fins a la mèdul·la del projecte i que desapareix com a quelcom separat del mateix. Construcció com a aspiració i no com a necessitat.

Si la materialitat no és quelcom extern al projecte, inclús pot participar dels assumptes rellevants que demanda la societat: creació de benestar, estalvi de recursos, construir amb menys,… Serà aleshores quan la materialitat podrà transmetre pensaments immaterials.

I buscar una identitat formal, i una identitat i coherència constructiva. I això fa que els mínims materials possibles, pregunten a l'origen del projecte. Els detalls no deuen entretenir, distraure, sinó ajudar a la comprensió de la totalitat del projecte.

Haurà que contar aleshores els projectes amb un llenguatge pla, sense especialitzacions de jerga, sense els neologismes habituals trets d'altres disciplines. Si és tan important des d'on prenem les decisions constructives, direm que es construïx per desig i per il·lusió. Tindrem records i nostàlgies d'arquitectures i també anticipació. M'interessa emprar el material d'una manera específica i sensible, sense les seues significacions culturals. I, aleshores, el material pot adquirir qualitats poètiques, perquè els materials no són en si mateixos poètics.

L'arquitectura com a LA REPRESENTACIÓ DE LA CONSTRUCCIÓ". Perquè el material és el substrat concret i la geometria l'abstracte.

El nucli de la meua activitat arquitectònica resideix en l'acte de construir. Construir llocs adequats per a les activitats i felicitats humanes. Perquè pot existir un enfocament ètic dels problemes constructius.

"Lo tangible" està dins d'una sèrie de conferències que es van iniciar amb "lo invisible". Si "lo invisible" era allò que està darrere de les obres, "lo tangible" seria lo concret, lo material,

lo perceptible, lo físic,… la realitat. Una realitat que és massa i espai però també matèria viva. Una aproximació a entendre l'arquitectura com a interacció de totes les modalitats sensorials.

Arquitecte [1989] ETS Arquitectura, UPM. Doctor Arquitecte [2005] ETS Arquitectura, UPM. Premi Extraordinari de Doctorat (2005) i Premi V Concurs de Tesis Fundació Caixa d'Arquitectes (2006). Professor del Departament de Projectes Arquitectònics ETS Arquitectura UPM des de 1991 i Professor Titular des de 2007. Professor Convidant a Washington University St. Louis (2017, 2019), GSD Harvard University (2012, 2013), Universidad Pontificia Católica Perú (2011, 2017), Universidad Central Santiago de Chile (2008), University of Arizona (2005).

Ha publicat els següents llibres: Landscapes in the City. Madrid Río: Geography, Infrastructure, and Public Space (2014), Melnikov en Paris 1925 (2011), La Casa de Melnikov. La utopia de Moscú (2009), Alexander Ródchenko. Cartes de París (2008), Moisei Ginzburg. Escrits 1923-1930 (2007), El Lissitzky. Wolkenbügel 1924-1925 (2005), Crítica d'arquitectura espanyola del segle XX (2003); i K.S. Melnikov (2001).

En 2002 va fundar Burgos & Garrido Arquitectes [BGA] amb Francisco Burgos. BGA ha desenvolupat projectes d'espai públic i disseny urbà i ponts peatonals, entre ells, el projecte Madrid Río que va obtenir el XII Veronica Rudge Green Prize in Urban Design (2016), GSD Harvard.

BGA a més ha realitzat projectes d'habitatge i equipaments públics i ha guanyat més de 40 primers premis en concursos internacionals d'arquitectura; recentment, el concurs per a l'ampliació del Museu d'Art de Lima.

BGA ha obtingut, entre altres, els següents premis: American Architecture Award (2017); XII Veronica Rudge Green Prize in Urban Design, Harvard University (2016); Premi Hispania Nostra (2016); Premi FAD (2009, 2012); Premi XIII Biennal Espanyola d'Arquitectura i Urbanisme (2016); Premi COAM (2000, 2001, 2003, 2011, 2012, 2014), Premi Biennal Iberoamericana d'Arquitectura i Urbanisme (2012); Green Good

Design (2012); Premi International Architecture Award (2012); Premi Mies van der Rohe [Finalista] (2012); A Plus Award (2012); VII Premi Europeu del Paisatge (2012); Premi Europeu Espai Públic CCCB (2011); CICA Award (2011); Premi COICCP (2011); JEC Composites Award (2011); Premi Obra Excelent (2000); XVI Premi Urbanisme, Arquitectura i Obra Pública. Ajuntament de Madrid (2000, 2001).

Es el concurs de fotografia que el MACA va llançar en 2012 amb la finalitat de permetre fotografiar qualsevol aspecte del museu: obres, espais, gents, activitats, etc. durant un curt període de temps. Al llarg d'aquests 10 anys hem recollit més de 900 fotografies que il·lustren de la millor manera com sent el museu qui l'habita i en gaudeix, el nostre públic més fidel. Hem seleccionat una sèrie de 120 imatges disponibles a la web i xarxes socials del museu perquè pugueu triar les vostres imatges preferides.