El MACA reunirà en este cicle de trobades, denominat Noves Narratives, a artistes la seua obra està representada en les col·leccions del museu. Junt a crítics, comissaris i experts en arts visuals, els artistes analitzaran, en format conversa, la seua trajectòria creativa. Manuel Borja Villel
Formació acadèmica
Es llicencià en Història de l'Art en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València en 1980. En 1981-1982 fou Special Student en la Yale University. En 1981-1983 rebé una beca Fulbright. En 1987 rebé un Master of Philosophy del Departament de Història de l'Art de la City University of New York. En 1988-1989 obtingué la beca Kress Foundation Fellowship per a Història de l'Art i, en 1989, el Philosophy Doctor en el Departament de Història de l'Art de la Graduate School de la City University de Nova York. És autor de textos sobre art modern i contemporani.
Experiència professional
Fou director de la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona des de la seua inauguració, en juny de 1990, fins a juliol de 1998. En aquesta Fundació organitzà exposicions com Els límits del museu i La ciutat de la gent, així com mostres dels artistes Louise Bourgeois, Brassaï, Marcel Broodthaers, Lygia Clark, Hans Haacke i Krzysztof Wodiczko, entre altres.
Des del mes de juliol de 1998 fins a gener de 2008, fou director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Entre les exposicions que presentà en el MACBA destaquen les dedicades a Vito Acconci, El Lissitzky, Öyvind Fahlström, Peter Fischli & David Weiss, Robert Frank, David Goldblatt, Luís Gordillo, Raymond Hains, Richard Hamilton, William Kentridge, Perejaume, Michelangelo Pistoletto, Gerhard Richter, Martha Rosler, Antoni Tàpies, entre altres. Algunes exposicions de tesi que organitzà en dit Museu són: Antagonismos. Casos de estudio; Campos de fuerzas; Arte y Utopía. La acción restringida; Un teatro sin teatro i Bajo la bomba. El jazz de la guerra de imágenes transatlántica. 1946-1956. Sota la seua direcció s'amplià i consolidà la Col·lecció del Museu, i es creà la Biblioteca i Centre de Documentació del MACBA, en l'edifici del Convent dels Àngels.
Des de gener de 2008 és director del Museu Nacional Centre de Art Reina Sofía (MNCARS), on ha programat fins al moment exposicions com Nancy Spero. Disidanzas; Deimantas Narkevičius. La vida unánime; Manhattan, uso mixto; Georges Vantongerloo. Un anhelo de infinito; Desvíos de la Deriva; Paul Thek; Nuevos Realismos: 1957-1962; Miralda. De gustibus non disputandum; Martín Ramírez. Marcos de reclusión; Leon Ferrari i Mira Schendel: El alfabeto enfurecido; Atlas. ¿Cómo llevar el mundo a cuestas?; Juan Muñoz; Thomas Schütte. Retrospección; : desbordamiento de VAL DEL OMAR; alighiero boetti. estrategia de juego; Rosemarie Trockel: un cosmos; Elena Asins. Fragmentos de la memoria; Espectros de Artaud; Nacho Criado. Agentes colaboradores; Encuentros con los años 30; La invención concreta. Colección Patricia Phelps de Cisneros; Cristina Iglesias: Metonimia; Cildo Meireles, Richard Hamilton o Dalí. Todas las sugestiones poéticas y todas las posibilidades plásticas, entre muchas otras. Els eixos del seu programa en el Museu són el desenvolupament i reordenació de la Col·lecció; el plantejament sistemàtic d'una sèrie d'exposicions de tesi i la creació d'una àrea d'Activitats Públiques, i, en general, la posada en marxa d'una estructura internacional de museus en xarxa. Sota la seua direcció s'ha aprovat la Llei pròpia per al Museu.
Rogelio López Cuenca
Doctor en Belles Arts. Universitat de Castella-La Manxa, 2016. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Universitat de Màlaga, 1983.
Poeta i artista visual, mitjançant publicacions, cursos, tallers, exposicions, intervencions en espais públics urbans, en la televisió o en Internet (www.malagana.com), el seu treball aborda, des de les arts visuals, la creació literària i les ciències socials, qüestions claus de les societats contemporànies, entre les que destaquen la construcció de la identitat, la migració i el racisme, l'anàlisi dels media i la crítica cultural.
Des que comencés la seua carrera en els anys huitanta, Rogelio López Cuenca (Nerja, 1959) ha treballat en el creuament de la poesia amb les arts visuals i els mitjans de comunicació de masses. Desplaçant l'escriptura fora de la pàgina, ha practicat una poesia visual pròpia que es mou dins de la tradició de la crítica institucional i les derives del pop, a través de múltiples mitjans com la pintura, la instal·lació, la intervenció urbana i l'edició.
En els seus inicis, López Cuenca investiga entorn de la música i el treball col·laboratiu, en particular junt amb el grup musical Peña Wagneriana i els col·lectius Agustín Parejo School i UHP (Uníos, Hermanos Proletarios). En aquestes primeres incursions es posen de manifest certes preocupacions que l'artista aborda també de forma individual, com són l'espai de la ciutat, el llenguatge popular i el llenguatge de les avantguardes.
Entorn de 1992, en el marc del V Centenari del Descobriment d'Amèrica, l'Exposició Universal de Sevilla, la Capitalitat Cultural de Madrid i les Olimpíades de Barcelona, es produeix un punt d'inflexió en la seua obra. A partir de llavors realitza distintes intervencions crítiques amb el sistema contemporani, en les que es reflecteixen qüestions que recorren el seu treball, com les polítiques migratòries i de la memòria històrica, o les noves formes d'especulació urbana i d'espectacularització de la cultura, símptomes del incipient capitalisme cognitiu.
López Cuenca pren imatges i textos provinents de diferents mitjans de l'alta i baixa cultura, que en molts casos col·loca en dispositius publicitaris o comercials en l'espai públic, per a denunciar situacions de violència i discriminació que funcionen tant en termes històrics com actuals. Cal destacar la capacitat d'inscripció de la seua obra fora de l'àmbit del museu, generant curtcircuits en diferents sistemes de circulació social d'imatges, amb la qual cosa posa en qüestió tant la unicitat de l'obra d'art com el seu espai de contemplació convencional.
Distints professionals participaran en vàries jornades d'anàlisi i reflexió sempre partint de distintes obres de les col·leccions del museu, la qual cosa, a més, servirà perquè la ciutadania alacantina coneixca de primera mà el patrimoni del MACA.
