Projectes educatius dissenyats per a estendre el MACA més allà del seu espai físic, portant les obres i el coneixement artístic directament a les escoles. Aquests projectes itinerants promouen processos d'aprenentatge diferents.
Treballem amb docents, artistes i col·lectius creatius per a assegurar que cada projecte s'alinee amb els objectius i necessitats específiques de cada comunitat escolar, garantint activitats rellevants, accessibles i enriquidores.
¿Com participar?
Els projectes es poden desenvolupar amb un grup classe, un nivell, un cicle o com a projecte de centre.
EDUC-0013
Imagen
Desactivado
Període escolar
Els projectes es poden desenvolupar amb un grup classe, un nivell, un cicle o com a projecte de centre.
Històries de la Balsa és una mostra que recull els processos, descobriments i resultats d'aquest projecte desenvolupat juntament amb les veïnes i veïns del Raval Roig en l'espai de La Balsa, en les faldes del Benacantil.
El projecte proposa imaginar de forma col·lectiva les vides passades, presents i futures d'aquest lloc, a través de la imaginació compartida, la ficció especulativa i els recursos materials i immaterials del paisatge. Les accions realitzades, vinculades a artistes de la col·lecció del MACA com Carmen Calvo o Juana Francés, s'entrelacen amb memòries, relats i saberes de qui cuida i habita La Balsa.
La mostra reuneix materials d'arxiu institucional i comunitari, així com registres de converses i experiències que posen en valor aquest espai urbà sostingut per una intensa vida comunitaria.
Històries de la Balsa convida a mirar el territori des de la cura i l'escolta, i a repensar les relacions entre memòria, comunitat i espai públic.
Coordinació: Sergi Hernández i María Maraña (MA·PA estudio)
Junquera Arquitectos. Ana Junquera i Jeronimo Junquera. 3 climes 3 cases. Confort vs energia
L'arquitectura moderna ha oblidat la saviesa de l'arquitectura tradicional, confiando el confort en el consum d'energia. Hui més que mai hem de dissenyar l'habitatge com a resposta al clima del lloc.
El Museu Centre d'Art Dos de Maig, inaugurat en 2008, s'ha convertit en un referent dins de l'art contemporani tant a nivell nacional com internacional. Ubicat a Móstoles, al sud de la Comunitat de Madrid, ha fet de la seua pròpia posició territorial una de les seues majors fortaleses. La seua ubicació perifèrica, descentralitzada, excèntrica i d'extraradi, s'entén com a possibilitat per a construir geografies imaginàries. Este museu públic, de baixa institucionalitat, custodia la col·lecció d'art contemporani de la Comunitat de Madrid i la Fundació ARCO i treballa en torn a les potencialitats de la pràctica contemporània a través de la producció artística, les exposicions, el pensament, la investigació i la conservació de les seues col·leccions. El CA2M és un museu que parla per els colzes per a establir diàlegs que permeten eixamplar els límits institucionals a través de les seues exposicions i activitats basades en polítiques d'afectes. Un centre que es debat entre la idea d'una powerhouse, tal i com la va concebre Alexander Dorner -una central elèctrica en continu funcionament- i el cos experiencial d'imaginació radical del qual parlara Pontús Hultén.
Tania Pardo (Madrid, 1976)
Llicenciada en Història de l'art, comissària i investigadora actualment és directora del Museu CA2M, Centre d'Art Dos de Maig, on abans va ser Subdirectora (2019-2013). També ha sigut Assessora d'Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid (2019-2023). Responsable d'Exposicions de La Casa Encesa, Madrid (2015-2019). Ha sigut Directora de Projectes de la Fundació Santander 2016 (2009-2010); ha format part de l'equip de MUSAC, Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, Lleó (2003-2009) i va ser professora d'Història de l'Art en la UCM, Universitat Complutense de Madrid (2014-2019). Com a comissària ha desenvolupat diferents projectes tant en institucions nacionals com internacionals, ha escrit assíduament com a crítica d'art en diferents mitjans i desenvolupa diversos projectes d'intersecció artística, social i educativa.
Altres museus, altres mirades és un cicle de conferències en el qual s'invita a responsables d'altres museus a parlar de les seues experiències, històries i saberes en la gestió i direcció dels museus en els quals han treballat.
Coordina: Isabel Tejeda
Col·labora: Conselleria d'Educació, Cultura, "Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana (201)"
Presentació pública dels resultats del taller Difraccions de l'Aigua. El Teixit Invisible de la Ciutat a càrrec de Daniel G. Andújar.
Tindrem una sessió oberta al públic en la qual es presentaran les conclusions de la primera fase del taller que es realitzarà del 16 al 18 de març (el grup ja està tancat), en el qual es treballarà amb dades obertes del cicle urbà de l'aigua i eines analògiques i digitals per a produir prototips visuals i narratius que facen visible la "ciutat invisible" de l'aigua sota l'asfalt.
Soledad Sevilla [Esperant a Sempere] és una exposició especial en la trajectòria de l'artista: un projecte que tanca un cercle vital i creatiu i que, al mateix temps, resulta imprescindible per al MACA, museu els orígens del qual estan íntimament lligats a la col·lecció de l'artista alacantí Eusebio Sempere.
Sevilla i Sempere es van conèixer en la dècada de 1960. Entre tots dos va sorgir una admiració mútua i "una profunda i entranyable amistat", al temps que coincidien en alguns dels projectes més rellevants entorn de l'abstracció geomètrica del context artístic espanyol. Un interès comú per la línia, una pràctica rigorosa de la composició i una deriva cap a l'sensitiu —cap a una geometria més tova i emotiva— connecten l'obra de Sempere i Sevilla. Aquesta afinitat poètica amb l'artista alacantí travessa tota la carrera de Sevilla: des dels inicis fins a la seua producció més recent, com les sèries pintades des de l'estiu de 2022 concebudes com a inspiració i homenatge al seu amic. Sevilla troba en la llum i la línia, com Sempere, una commocció sensible, una quietud rigorosa i deliberada.
Partint de les peces dels anys 70 que conservem en les col·leccions del museu, l'exposició centra la seua atenció en les sèries més recents de l'artista. Són pintures de gran format en les quals la vibració de la línia, com a filament o fil, genera superfícies que s'expandeixen i es recomponen contínuament. Aquestes obres envolten l'espectador i conviden a experimentar la pintura no només des de la mirada, sinó també de forma performativa, des del cos que comparteix l'espai amb ella. La contemplació es converteix així, en una experiència física que desata emocions íntimes. Sevilla aconsegueix evidenciar l'espai total com una unitat i, dins d'ell, desplegar una àmplia gamma de registres i subtils variacions. La geometria, lluny de ser freda o distant, adquireix ací un caràcter íntim i introspectiu.
Artista rigorosa i disciplinada, Sevilla treballa guiada per la intuïció… Com ella mateixa afirma les seues trames són "fons per al pensament i l'art passa per damunt com una mena de reflex". Ho descriu perfectament el propi Sempere: "¿Per a què parlar de pintura si vostès la estan veient?"
Obras pertenecientes a la Colección del MACA, a la Colección de Soledad Sevilla, del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, del Instituto Valenciano de Arte Moderno (IVAM) y de la Galería Maisterravalbuena.
Cap a 1980 Juana Francés abandona la crítica social per a adentrarse de nou, en els camins de l'abstracció, plasmant de forma subtil els paisatges submarins i els cometes. Una espècie de viatge que segueix l'itinerari des del fons del mar fins al cel, amb el cercle i el rectangle com a figures geomètriques reconeixibles. Són obres sobre paper en un esclat de color i harmonia de moviment, de to més líric i de transcendència espiritual. Nous camins vitals de plenitud i maduresa que queden truncats el 1985 a la mort de Pablo Serrano, el seu company. Juana torna aleshores als llenços de gran violència gestual i càrrega matèrica, foscos i dramàtics espais siderals on es reflecteix el dolor i que es relacionen amb les primeres pintures informalistes de l'artista alacantina.
En les últimes pintures informalistes s'endevinen formes humanoides, rostres monstruosos configurats -a manera de col·latges o ensamblatges-, per una massa pictòrica a la qual se van incorporant nous materials: ulleres, esferes de rellotge, peces de ràdio, femelles, endolls, bugies, cables, etc… Caps que se van encaixant en escenaris urbans, en finestres o caixes que aprisionan a uns éssers amb potes o rodes. Són els rotòpeds, protagonistes absoluts d'unes obres que creixen en tridimensionalitat per a ofegar i incomunicar a aquests éssers contemporanis, ostatges del progrés tècnic. Títols irònics que parlen de la soledat de l'home arrossegat per les mateixes forces que ell ha creat, crítica d'una societat on tot està arxivat i numerat, on l'home està cosificat, profundament sol en l'immens griterío del món en què vivim.
Després de les obres figuratives de marcat caràcter hieràtic que li servixen d'aprenentatge, Juana Francés emprén cap a 1955, una investigació pictòrica en torn a l'informalisme abstracte que li porta a formar part del grup El Paso, de gran importància i significació en el panorama artístic espanyol de mitjans del segle XX. A eixe moment pertanyen aquestes obres valents de tècniques mixtes on el color siena, blanc o negre, regat o goteig, conviu amb una manifesta violència gestual i gran quantitat de matèria. Al principi són arenes i terres de distints grosors i textures per a poc després, incorporar material de rebuig i fragments de la naturalesa: objectes trobats, trossos de teula, ceràmica, vidres, en composicions més pròximes als plantejaments dadaistes o a l'art povera.
Eusebio Sempere va atorgar caràcter internacional a la Col·lecció Art Segle XX i a través dels 117 artistes representats recull gairebé totes les tendències de l'art del seu temps incloent les més pròximes: el land art, la nova figuració, el pop americà, l'hiperealisme, etc… Al mateix temps posa de manifest la importància de l'obra gràfica que permet la reproductibilitat de l'obra original i l'accés massiu a l'obra d'art reunint més d'un centenar d'obres estampades sobre paper.
