Eusebio Sempere (Onil, Alacant, 1923-1985) i el seu company Abel Martín (Mosqueruela, Terol, 1931-Madrid, 1993) van aprendre la tècnica de serigrafia a París, en el taller de l'artista cubà Wifredo Arcay. A la seua tornada el 1960, ja a Madrid, tots dos van instal·lar un taller per a estampar les primeres serigrafies artístiques a Espanya. Un complex llibre de Lucio Muñoz amb textures amb arenes va atraure, per la seua perfecció, encàrrecs d'altres artistes. Des de mitjans dels 60 va ser Abel qui es va encarregar íntegrament del procés tècnic i es va convertir en un expert serígrafo, figura clau en la reproducció i difusió de l'art contemporani. 
 

La profunda convicció que l'obra gràfica mereixia estatus d'obra original, que posava l'art contemporani a l'abast d'una gran majoria de públic convertint-lo en fenomen de masses, i el respecte i entusiasme que tots dos professen per l'obra gràfica, repercuteix en la seua pròpia producció artística. Sempere realitza dos-cents serigrafies totes estampades per Abel Martín, agrupades en sèries, editades en carpetes o soltes i algunes d'elles amb acompanyament de textos literaris, un alard de tècnica i ofici. 

Pablo Picasso recorre quasi un segle d'art i al seu costat, una sèrie imprescindible d'artistes transformen radicalment la història de l'art mentre desfan les fronteres entre la figuració i l'abstracció. Molts d'ells estan ací representats.

La Colecció Art Segle XX guarda entre els seus fons una gran quantitat d'obres sobre paper entre dibuixos, gravats, litografies i serigrafia que completen una extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat. 
I és així perquè Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín, després d'experimentar a París variades tècniques d'impressió, introdueixen a Espanya la serigrafia artística realitzant bellíssimes estampacions de les seues pròpies obres i de les dels seus amics artistes. I estan profundament convençuts que l'obra gràfica mereix l'estatus d'«original» i que situa l'art contemporani a l'abast d'una majoria de públic, democratitzant-lo.

Amb eixa convicció estètica i política, Sempere admirà sempre la figura de Pablo Picasso. Adquirí el gravat de Picasso pertanyent a la Suite Vollard, Fernando Zóbel li regalà el Retrat de Rimbaud i comprà L'Enterrament del Comte d'Orgaz, obres que ací es mostren. De la mateixa manera que participà en l'Homenatge a Picasso que tingué lloc en la celebració dels 90 anys del natalici de l'artista en novembre de 1971, patint per això detenció, empresonament i una quantiosa multa econòmica. 

Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, alhora que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el nostre món més pròxim.

Una mostra de tres peces de tres artistes: Paloma Navares, Teresa Lanceta i Amparo Tormo es poden gaudir en el MACA.

La nit més curta és una exposició col·lectiva, que sorgeix com a proposta col·laborativa entre ambdues galeries i el museu, obrint un diàleg entorn a la idea de transformació en els processos creatius, artístics i vitals.

Com un esforç per dinamitzar noves formes de producció i exposició de l'art, la mostra es realitza de manera transversal i concomitant entre les tres seus de les galeries a Madrid i Alacant i el MACA, amb obres exposades de manera orgànica entre elles, prenent criteris conceptuals i estètics per damunt de la representació de les galeries com un exercici real de sinergia institucional.

La nit més curta aprofundeix sobre la transformació com un procés de resignificació que promou la regeneració, transmutació canvi i renovació, considerant els durs temps que corren i tractant de referència a les tradicions de Sant Joan, temps en el qual té lloc un canvi d'estació la tradició del qual consisteix a donar pas a allò nou, renovat i transformat.

El Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta en aquesta exposició dues obres d'Eulàlia Valldosera: La Caiguda. Eixir de les flames per a caure en les brases de 1996 i Llaços familiars de 2012. 

La Caiguda és una obra fonamental en la trajectòria de l'artista, una instal·lació complexa i enigmàtica que parla d'un accident emocional, una baixada als inferns, la impossibilitat de eixir d'una situació fins i tot intentant comportaments distints. El qüestionament mateix d'una parella en el seu entorn domèstic, una història carenta de narració que es desplegua en l'espai on l'espectador es troba atrapat com a testimoni i artífex del problema. 

Llaços familiars és una sèrie de fotografies de la intimitat i posa en evidència les relacions sentimentals visibles i ocultes que els membres de cada família pateixen, gaudeixen o pateixen. Implicacions complexes i inevitables que redefineixen el model mateix de família en contínua transformació. Amor, protecció o cura mútua es tenyeix d'odi, absència, gelosia o abús en un laberint emocional molt fragmentat.

En ambdues obres, el drama està a la vista. Recuperat. Els fets no es relaten, sinó que es representen. Per mitjà de la realitat i de la seua ombra, de la projecció de la llum i del moviment. Amb una mirada pròpia, Valldosera recrea escenes dramatitzades que reflecteixen simultàniament la presència i l'absència, la memòria i el desig, on l'ombra evoca una búsqueda interior que remit al món de l'inconscient, no només com a espectre d'un passat no resolt, sinó també com una forma autèntica de la realitat. 

Juana Concepción Francés de la Campa (Alacant, 1924 - Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX, pionera de l'informalisme abstracte i única dona del emblemàtic Grup El Paso. Va exposar en events artístics internacionals tan importants com les tres Biennals Hispanoamericanes, la Biennal de Venècia, fins a cinc edicions, o la de São Paulo. Va exposar en col·lectives junt a companys de generació en el Museu Guggenheim de Nova York o en la Tate Gallery de Londres i en destacades mostres individuals en institucions d'Espanya, França o Portugal, entre altres llocs. Va ser reconeguda per la crítica des de la seua etapa inicial figurativa fins al final de la seua trajectòria, però ha sigut oblidada per la historiografia de l'art. En els últims anys la seua figura s'ha reivindicat amb força, afirmant la seua qualitat i pertinència i en el MACA hem aprofundit en sendues exposicions sobre les seues pintures abstractes. 
 

Ara proposem revisar els orígens de la seua pintura: els anys de formació, la seua etapa figurativa més simbolista i la seua transició personal abans de llançar-se a l'aventura generacional de l'art abstracte. És l'etapa menys coneguda: pintures on la figuració d'influència italianitzant es mou entre el simbolisme contingut i el surrealisme d'arrel metafísica amb figures rotundes i volumètriques de tall geomètric. Entre els temes que presenta hi ha maternitats, retrats de xiquets i dones, famílies i enigmàtics bodegons així com escenes al·legòriques que presenten un aire de misticisme intrigant i que enclouen una espiritualitat que veurem aflorar en etapes posteriors. A nivell tècnic, Francés treballa de forma innovadora per a aconseguir determinades textures i empastos amb la tècnica de l'encàustica on barreja cera, resina i dissolvent sobre un suport rígid, superposant distintes capes de pintura per a "ferir-les" després amb un clau. Una voluntat experimental que romandrà intacta al llarg de tota la seua trajectòria, marcant la seua forta personalitat plàstica. 
 

Juana Francés és la més destacada d'un grup de dones artistes que va començar a exposar en els anys 50 del passat segle i la seua obstinació professional va desafiar la societat del seu temps: un sistema excloent, que relegava la dona a l'esfera domèstica o a papers decoratius en la cultura. Front a un entorn hostil, normatiu i rígid creat per la ideologia social del franquisme, Juana Francés va aconseguir estar atenta a les preocupacions plàstiques i formar part activa d'una generació d'artistes que van revolucionar l'art del seu temps. La seua trajectòria permet hui repensar el paper de les dones en la història de l'art, així com la complexa relació entre modernitat estètica i compromís social.
 

Obertura. Més allà dels mapes és el títol de la primera exposició de la Col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero en el MACA. Inclou quaranta i nou artistes de diferents generacions i nacionalitats d'entre els cent seixanta i dos que integren la col·lecció, amb treballs que abasten des de finals dels seixanta fins a l'actualitat, buscant un equilibri entre figures històriques o artistes de llarga trajectòria i artistes més joves. 

Obertura perquè dona inici i serveix d'introducció a una col·lecció més extensa que intenta eliminar no només les jerarquies geogràfiques, sinó també jerarquies de disciplines i mitjans artístics, de fronteres generacionals, de gènere o identitat, de treball individual o en grup, o jerarquies que puguen aplicar-se a la diversitat de plantejaments formals o conceptuals en l'art per a oferir una visió que va més allà dels mapes, més allà de qualsevol tipus de frontera artística preestablida i hermètica. Obrint la mirada.

La selecció proposada reflecteix la varietat de temàtiques i narracions que els artistes han vingut explorant en el context social i polític, amb la finalitat d'estimular el pensament crític i oferir una imatge més nítida i fidel de la realitat. Volíem ressaltar també la elevada presència d'artistes dones en la col·lecció i constitueixen la meitat dels artistes inclosos en aquesta presentació. També hem seleccionat diversos artistes de color entre el destacat grup els quals treballs es troben representats en la col·lecció. Per últim, era important destacar la presència d'artistes alacantins, per a la qual cosa s'ha inclòs el treball de deu d'ells amb la finalitat de crear una lectura que aspirant a l'global entén com a fonamental l'local, el més pròxim.

Així, tractant d'eliminar fronteres cronològiques i territorials, proposem que en aquesta primera instal·lació convisquen artistes de generacions i marcs geogràfics distints i que es construïsquen diàlegs creuats entre les obres seleccionades. Servisca de presentació.
 

És l'artista alacantí més conegut internacionalment i un dels representants espanyols més genuïns de l'abstracció geomètrica i de les tendències òptiques i cinètiques. La seua obra és el fruit d'un continu i rigorós treball sobre la geometria, el moviment i la il·lusió òptica, en el qual a més desenvolupa, des de la composició i la forma, una poètica lírica de singular bellesa.

La Col·lecció Municipal Eusebio Sempere està constituïda per les obres de l'artista alacantí que l'Ajuntament d'Alacant ha adquirit des de 1978 fins a hui. Són 575 peces entre dibuixos, pintures, escultures i obra gràfica. Cronològicament aquest conjunt d'obres abarca un període molt extens de la producció de Sempere: des dels primers anys 40 (dibuixos i olis) a les primeres obres modernes que l'artista va realitzar a París en els anys 50 (una àmplia selecció d'aquarel·les i gouaches), seguint amb les pintures sobre taula dels anys 60 tan característiques de la seua producció i escultures en ferro i acer cromat, típiques del seu treball en els 70. Així mateix, inclou una important selecció de serigrafies i litografies que recull el més singular de la seua obra gràfica. Es tracta d'una col·lecció que recorre l'evolució creativa d'una de les personalitats més interessants del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX. És —a més—, un autèntic homenatge a Sempere, protagonista d'un dels actes més generosos per a la ciutat d'Alacant: la donació de la seua col·lecció d'art… tota una vida.

Dels essencials als imprescindibles

La Col·lecció Art Segle XX donada per Eusebio Sempere a la ciutat d'Alacant és el pilar d'aquest nou Museu d'Art Contemporani d'Alacant. Està composta per 177 peces entre escultures, pintures, dibuixos i obra gràfica, datades entre els anys vint fins als primers huitanta i és el fruit d'una labor rigorosíssima de selecció i adquisició d'obres dels més grans artistes de la modernitat i les avantguardes del segle passat.

La Col·lecció atesora autèntiques peces mestres que representen els principals noms i moviments de l'art espanyol, on assoleix les seues més altes cimes. Amb decidida vocació internacional, el seu creador, Eusebio Sempere, deixa patent la seua gran sensibilitat, visió de futur i sobretot, la seua voluntat de difondre els valors estètics de l'art del segle XX.

Alguns dels més importants creadors del nostre segle estan representats ací: Picasso, Braque, Julio González, Juan Gris, Gargallo, Delaunay, Arp, Cocteau, Chagall, Giacometti, Miró, Dalí, Max Ernst, Calder, Bacon, Matta, Fautrier, Clavé, Tàpies, Chillida, Millares, Saura, Vasarely, Agam, Soto, Rosenquist, Oldenburg, Rauschenberg, Adami, Dine… entre altres. Però és en l'àmbit propi de l'art espanyol del segle XX on trobem les millors obres de la Col·lecció i una relació més extensa de tendències, moviments i grups significatius de l'art d'avantguarda en el nostre país amb obres d'Alberto Sánchez, Ferrant, Palazuelo, Guerrero, Viola, Feito, Rivera, Canogar, Juana Francés, Pablo Serrano, Alfaro, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuán, Farreras, Manrique, Mompó, Torner, Rueda, Zóbel, Lucio Muñoz, Equipo Crónica, Julio López Hernández o Genovés, entre altres…

Una impressionant mostra de pintures, escultures, obres mixtes adossades, dibuixos, gravats, litografies i seriografies ve a completar l'extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat.

El MACA compta des d'avui amb la peça d'Arcadi Blasco «Objecte-idea» amb motiu del desè aniversari de la seua mort. L'obra ha sigut dipositada per un període de cinc anys per José Piqueras, i s'exposa des d'avui en la planta baixa del museu. L'artista

Arcadi Blasco Pastor (Mutxamel, Alacant, 1928 – Majadahonda, Madrid, 2013) fou un pintor que en la segona meitat de la dècada dels 50 troba en la ceràmica el material idoni per a l'expressió plàstica. La seua formació artística com a pintor té lloc en l'Escola de Belles Arts de Madrid, on va arribar als 19 anys, terminant el curs de professorat en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València en 1953. Eixe mateix any es trasllada a Itàlia, on resideix per dos anys en l'Acadèmia d'Espanya a Roma, allí té el seu primer contacte amb la ceràmica a través de l'obra de Nino Caruso i de Carlo Zauli.

En tornar a Espanya, realitza les seues primeres experiències ceràmiques i s'interessa per la ceràmica artesanal, la qual cosa el porta a treballar amb l'alfarero de Conca, Pedro Mercedes -amb qui intercanvia saberes-, i en altres tallers de ceràmica popular d'Agost i Triana (Ceràmica Montalbán). En 1955 instal·la el seu primer taller en la nau -cedida per l'arquitecte Luis Feduchi- l'edifici a mitja construir del Museu d'Amèrica situat en la Ciutat Universitària de Madrid, que compartí amb José Luis Sánchez, Jacqueline Canivet i Carmen Perujo; allí realitzaria, entre altres obres, moltes vidrieres, mosaics i murals ceràmics destinats, en gran part, a ornamenta les esglésies que es construïren per encàrrec de l'Institut de Colonització dels Pobles d'Espanya, col·laborant amb els arquitectes José Luis Fernández del Amo, Ignacio Gárate, Luis Cubillo, García Benito, Luis Feduchi, Fernández Alba i Fisac, entre altres. L'immens espai d'aquest lloc de treball per a la creativitat també fou utilitzat ocasionalment per pintors com José Vento, Hernández Mompó, Rafael Canogar, Antonio Saura, etc., que tenien necessitat de realitzar obres de gran format i no disposaven d'espai suficient en els seus estudis. Este taller provisional va arribar a convertir-se en un lloc de trobada d'artistes de la jove vanguardia madrilenya.

Precisament, una de les característiques més destacables de la trajectòria com a ceramista d'Arcadi Blasco és la seua participació directa, entre els anys 1945 i 1974, en el nou aconteixement de l'art contemporani, ja que fou –com ha assenyalat acertadament Carmen González-, "l'únic artista ceràmic que per una sèrie de «casualitats»" -com ell mateix defineix- participa en el camp de les arts plàstiques, i que ha realitzat gran quantitat d'exposicions nacionals i internacionals en els fòrums de l'art contemporani portant sempre obra ceràmica.

Després d'una primera aproximació directa al quefer ceràmic, que consistí en emprar la superfície de recipients com a suport del seu vocabulari pictòric –realitzant obres amb certa càrrega decorativa-, Arcadi Blasco es sentirà fortament atret per les qualitats i expressivitat d'esta matèria, i com a conseqüència naixeran els seus Quadres ceràmics (1956-64).

En tots els seus cicles de treball posteriors: Objectes idea (1969), Propostes ornamentals (1969-74), Arquitectures i Murs per a defensar-se de la por (1970-86), Ruïnes arqueològiques (1984-86), Rodes de Molí per a combregar (1985). Homenatges (1992-95), les argiles de distintes tonalitats, els engobes, vidriats –menys freqüents i molt matisats-, i les aplicacions d'òxids colorants de tons terrosos seran –moltes vegades sotmesos a una cocció reductora-, els materials protagonistes de les seues obres.

En aquell torbellí de búsquedes en que es convertiren els anys 50 per als artistes espanyols més inconformistes, Arcadi Blasco indaga en les possibilitats de la matèria ceràmica i troba en l'argila cuita el mitjà idoni amb el qual realitzar en volum les seues últimes investigacions pictòriques, que desembocaran –en ceràmica- a finals dels anys 60 en relleus i escultures de compromís social i crítica política.

Amb el seu retorn en 1985 al seu poble de naixement (Mutxamel) i la instal·lació del seu taller en una casa de camp de la partida de Bonalba, Alacant recobra un artista en plena maduresa que féu un esforç per activar la cultura alacantina a través de distintes iniciatives, algunes relacionades amb la ceràmica i la seua ensenyança.

Alguns d'estos "Objectes-idea" de finals dels seixanta es mostraren en l'exposició d'Arcadi Blasco en el Pavelló Espanyol de la XXXV Biennal de Venècia en juny de 1970, i foren l'antesala de les seues "Propostes ornamentals per al diàleg" i de les "Propostes per a torturar", sèries a les quals pertanyen obres fonamentals de la seua producció artística de principis dels setanta com el "Recinte per a un assassinat legal" de la col·lecció del MACA.

La ceràmica és protagonista i els relleus comencen a envoluprar-se sobre si mateixos, a voler ocultarse, adquirint un aspecte més escultòric i fins i tot arquitectònic amb la inserció de buits practicables. Estes obres estan treballades amb minuciositat artesanal mitjançant un conjunt de recursos molt personals: tocs i impressions a mode d'escriptura cuneïforme i repetitiva; fileres de boles o perles d'argila afegides i de distints tamanys; comptes de collaret o radiacions com si foren peces d'orfebreria d'antigues cultures, refinades i bàrbares a un temps, amb tot tipus de rugositats i relleus on pareix bullir encara la matèria.